El nou individu digital

És una obvietat ressaltar que el món, la realitat que ens envolta, canvia a una velocitat de vertigen. Tot i que la història de la humanitat sempre ha estat evolució i canvi, la capacitat de mudar que ha assolit les darreres dècades, especialment degut a les innovacions tecnològiques, es fa difícil de seguir, així com poder-se mantenir incorporat a les successives onades. El problema no rau especialment en comprendre i utilitzar les possibilitats tecnològiques, sinó sobretot en adequar-nos als canvis socials, culturals i mentals que els nous estris comporten o en són el resultat. Molta gent, i especialment les generacions més joves, viuen les novetats tècniques i les noves formes de comportament i de vida que signifiquen com una dada o un fet donat, a més de tenir la possibilitat d’anar saltant de joguina en joguina, sense que calgui plantejar-se la seva utilitat, la idoneïtat o si realment volem i ens compensa el món cap al qual ens porten. S’ha imposat el concepte de surfejar sobre la realitat, més que no pas el fer-se preguntes sobre el què, el perquè o la conveniència o el sentit que tenen les coses. En el món hiperglobalitzat de ciutadans convertits en consumidors compulsius de la “novetat”, fer-se preguntes fins i tot s’ha tornat de mal gust. Si opines que potser la societat no hauria de renunciar a portar el timó del seu futur i posar el coneixement i la tecnologia al seu servei, més que no pas esdevenir-ne servidor i esclau, el més fàcil és que et titllin de rèmora, dinosaure o inadaptat.

Potser encara tenim poca perspectiva, però el món digital està comportant canvis sobtats i dràstics, que superen i de molt el que seria una mera evolució de la tecnologia i uns pocs efectes sobre la societat i el comportament de les persones. És un salt molt notori i accentuat, el que se’n diu un canvi disruptiu. Per a la majoria de gent, sens dubte, un món ple de possibilitats per la immediatesa i la interconnexió que suposa. Guanyem en temps i accessibilitat, i això és un progrés notori, però té molts efectes que no es poden pas situar en el cantó positiu de la valoració: superficialitat i trivialitat, excés de velocitat, falta de temps de reflexió, massa soroll ambiental, abús d’exposició, pèrdua de privacitat i retrocés de les relacions personals, alta capacitat d’intoxicació i de manipulació, impactes comercials continuats, confusió entre la realitat i la ficció, conformació d’un gran “ramat”, solitud i aïllament... Tots aquests “efectes col·laterals” dels quals les generacions predigitals tenim una certa consciència i gestionem com podem, han provocat uns efectes demolidors cap a aquells que ja formen part dels anomenats “nadius digitals”. Ens costa molt entendre’ls. Es comporten amb l’arrogància de qui es creu posseïdor d’una nova veritat i han desconnectat de les formes, els interessos i les prioritats que han format part de la nostra societat els darrers segles.

Com afirmava McLuhan respecte de la televisió, amb aquesta tecnologia el mitjà és el missatge. Arrasa la cultura de l’esforç que era inherent a l’estudi i l’aprenentatge. En parlava fa unes setmanes l’Ignasi Aragay en un article ("La felicitat estúpida") en aquest diari. Assolir el saber mai ha estat fàcil ni ho serà. Confonem ara coneixement amb accés a les dades, la qual cosa no hi té res a veure. Si no es tenen estructures culturals ben assolides que contextualitzin, les dades resulten anecdòtiques, són compatibles amb exhibicions d’ignorància. Els efectes de tot això sobre les universitats resulten demolidors. Ho escrivia l’Albert Carreras, que ens feia una pregunta crucial: “La universitat sense estudi?” Tot ha de resultar fàcil, fàcil, fàcil.

Amb l'smartphone incorporat al propi cos, aquests joves i adolescents consideren obsolets els nostres valors culturals d'origen renaixentista, així com la devoció per la raó i el coneixement que vam heretar de la Il·lustració. Hem viscut fins a finals del segle XX en el paradigma d'una cultura llibresca que, per mitjà de l'ensenyament, transmetíem generació rere generació. Els joves actuals, ja sigui a l'escola, a l'institut o a la universitat, ja no tenen la consideració ni el respecte vehement cap al "nostre" coneixement, i encara menys cap a la nostra forma de transmetre'l. Tots creuen tenir el saber possible a l’abast només exercint un clic, encara que no saben quines preguntes plantejar a tanta informació disponible. El món digital ha donat vida a un nou tipus d’individu. Els que formem part d'un món ja en retirada no cal que hi renunciem, però haurem de conviure amb el paradigma i acceptar que ja és tot un altre.