El nou laboratori carnal de Joan Duran i Ferrer

M’interessen les escriptures híbrides, aquelles que escapen d’etiquetes o de paràmetres fronterers usuals, aquelles que es deixen contaminar per les diferents possibilitats obertes del text, aquelles que envaeixen altres espais d’expressió o fins i tot altres disciplines artístiques talment un virus. Per aquest motiu m’encanta la generació dels anys 70 en llengua catalana: perquè va aprofundir en una prodigiosa aventura investigadora. I per tot això m’apassionen les obres narratives escrites per poetes, perquè solen contenir l’idioma treballat fins a la seva quinta essència al costat del furor que generen les històries ben explicades. Lírica i narratologia alhora. Tanmateix no crec que la poesia sigui una escola d’aprenentatge formal per després passar a altres gèneres considerats 'majors': per sort, concepcions com aquesta estan caducades i l’absoluta llibertat creativa és cada cop més evident en el ric panorama actual de la literatura catalana. El cas d’Antònia Vicens ho constata: després d’un incontestable projecte narratiu, la poesia li va caure a sobre com un xàfec, i en poc temps s’ha convertit en una poeta de referència que recentment ha merescut justament el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

Aquesta introducció ve a tomb per posar en context el darrer llibre de Joan Duran i Ferrer, un dels poetes de més reputada trajectòria que tenim i, també, un prosista que ja va demostrar les seves dots amb una magnífica primera novel·la: Eva Túrmix Ginebra a AdiA Edicions. La vaig considerar un debut pasolinià “brutal” i “una novel·la ambiciosa, diferent, barroca en el millor sentit i, per a gust de paladars desafiants, ultrasensual”. Doncs ara el Duran i Ferrer prosista torna amb una nova proposta híbrida, un sensacional laboratori de potències, després d’haver aconseguit el Premi de Narrativa Mediterrània Pare Colom a les espatlles. Menjaràs pols a Lleonard Muntaner, Editor és un recull de contes poètic, perquè la columna espinal que el vertebra és un solar llenguatge epifànic i unes descarnades imatges poderosíssimes; però també polític, de profunda i actualíssima reivindicació social, perquè els conflictes humans que presenta mostren les vides, i les còrpores extremades, de criatures sotmeses a les més flagrants injustícies del dia a dia. Al brillant epíleg, Ivet Zwatrzko ho explica amb precisió.

Menjaràs pols de Joan Duran i Ferrer és una espectacular proposta literària amalgamadora, un carnaval d’éssers desesperats i desemparats que troben en la ploma de l’autor no una via de salvació però sí una possibilitat d’expressió. Les narracions, rere una ambiciosa construcció lírica i narratològica, enganxen i emocionen. Un dels millors conjunts de prosa que he llegit els darrers anys.