El nou mapa sindical a l’ensenyament públic
Amb una participació (57,6%) pràcticament idèntica a la de fa quatre anys, el mapa sindical del professorat de la pública ha experimentat una profunda transformació. L’STEI i UGT han perdut gairebé un terç del vot que obtingueren el 2010 i CCOO i AMPE, més d’una quinta part. Emergeix amb moltíssima força Alternativa i irromp amb discreció, amb resultats equiparables als tres sindicats d’implantació estatal, Unió Obrera, que és un sindicat nou en educació, però, de cap de les maneres, un nou sindicat. Entre tots dos sumen un 30,02% del vot. Hi ha qui els ha atribuït un sorpasso respecte del vell sindicalisme, però la realitat és que STEI, UGT i CCOO acumulen el 54,63%; 62,26%, si hi afegim els resultats d’AMPE. Aquestes addicions es fan tenint en compte només la distinció entre nou i vell, perquè ningú no ha demanat permís a cap de les parts per sumar els seus sufragis als dels altres.
De tota manera, qui no vulgui veure un retrocés descomunal en les organitzacions tradicionals s’ho haurà de fer mirar. Les diferències entre els uns i els altres són, podríem dir, de mètode o formals, i els objectius, compartits. Però també fa temps que sabem que la forma és el contingut. Per evitar el desgast i per sumar, no n’hi prou d’oposar-se a les polítiques del Govern. Es requereix un nou estil.
Biel Caldentey sembla que ho ha entès quan diu que els ha sorgit un Podem i que cal un canvi generacional, però no du la lectura dels resultats a la radicalitat de Rubalcaba després de les europees.
El canvi generacional segurament és important, però si es mira com li va al PSOE en els sondeigs aviat es comprendrà que això no basta. Una cara nova no és garantia de res. Calen congressos i reformulacions més ambicioses. Això no implica renunciar al que s’ha fet bé. Les grans victòries de caràcter pràctic del sindicalisme docent es deuen a la seva acció davant els tribunals. Les grans errades estratègiques també estan dins el seu paner. No es comprèn que el context ha canviat i que l’equilibri entre acord i discrepància amb la Conselleria, possible en altres temps, ara resulta inoportuna. El pacte dels interins n’és un bon exemple -encara que servidor pensa que sense ell el resultat de l’STEI encara hauria estat més magre. Tenen el problema que aquest context, dramàtic, s’ha convertit en una constant que ja fa molts anys que està enquistada.
En canvi, les grans victòries socials s’haurien de posar, encara que no totalment, entre els mèrits dels novells, que, si aspiren a consolidar-se, també hauran d’aprendre molt dels vells. De fet, n’han après, com el 15-M i Podem. De criticar l’actuació dels sindicats i la democràcia representativa han passat ser sindicats i comencen a emprar les eines de la democràcia representativa. La crisi desintegra l’antic, alhora integra la novetat.
No crec que, en els sis mesos que queden, les relacions entre la Conselleria i la nova Junta de Personal Docent canviïn gaire. Intents d’explotar les divergències entre les diferents organitzacions no els han servit fins ara de res i molt maldestres haurien de ser aquestes perquè a partir d’ara això fos diferent. Núria Riera continuarà a la seva. Evitarà la confrontació directa i la guerra de dades. Amb aquesta ‘pax posttrepitja’, la consellera es dedicarà a fer campanya electoral apima a apima, ajuntament a ajuntament, que és el que ha fet des que assumí el càrrec. Li basta que la primavera arribi sense cap justificació òbvia per a una nova vaga i així, si aquesta es convocàs, es giraria contra els organitzadors. El que no es llevarà de damunt per molt que faci és la imatge i la realitat d’un PP incompetent per gestionar l’educació i resoldre’n els problemes. D’això, supòs, n’és ben conscient.
