El nou paradigma de la lluita social

El procés per la independència de Catalunya té en el moviment popular, organitzat i pacífic la millor de les ensenyances. Un poc de memòria recent. A les manifestacions del maig del 68, recordades amb melangia per molts dels titafredes actuals, o a les que a l’estat espanyol se succeïren abans i després de la mort del dictador, sacralitzades en l’imaginari col·lectiu dels apologistes de la Transició, el llançament de rajoles i llambordes era la normalitat desorganitzada, mentre que en l’organitzada volaven els còctels molotov. Ja en el segle XXI, a les grans manifestacions contra el G-8 o el G-20, on s’agrupaven els anomenats ‘altermundistes’, la violència, per molt marginal i minoritària que fos, gairebé sempre hi va ser present. De fet, veníem d’on veníem, de l’èpica de violència habitual entrenada en serveis militars obligatoris i herois uniformats amb grans cigars a la boca i una arma a punt a la corretja. És vera que Gandhi i Luther King circulaven en l’ideari de tots els que exigien canvis, però només eren això, referents llunyans que conjunturalment havien pogut actuar així per la coincidència d’estranyes casualitats, i es conegué Thoreau, però mai ningú havia somiat les accions i mobilitzacions que s’han fet a Catalunya sense rompre una paperera, fins i tot sota la brutal agressió d’una policia desfermada. Però no només són les manifestacions, és tota l’organització de resistència activa i pacífica, el convenciment interioritzat per la ciutadania que la no-violència els defineix, tant com les estructures en xarxa on conflueix la tecnologia actual amb el rigor de la complicitat clandestina d’antuvi. Són l’actiu més preuat, i el més molest per al poder de sempre.