El nou risc energètic
Entrem en un nou període d’inseguretat energètica en què les situacions d’escassetat aguda similars a les d’aquest estiu seran un risc persistent. Les conseqüències econòmiques, polítiques i socials del canvi ja s’han fet paleses. L’escassetat energètica implicarà racionaments que si queden en mans del mercat tindran resultats profundament regressius (els pobres gastaran una part desproporcionadament més gran dels seus ingressos en necessitats bàsiques com la calefacció i el transport).
La inflació energètica, al seu torn, augmentarà el risc d’agitació social, cosa que els líders actuals estan aprenent ràpidament, tant als països rics com als pobres. Encara que l’escassetat energètica naturalment portarà a un augment de la inversió en capacitat addicional, els nous projectes requeriran temps i, tret que la majoria siguin neutrals en carboni, les inversions per solucionar necessitats a curt termini exacerbaran un problema molt més gran a llarg termini.
La inseguretat energètica actual es va començar a gestar fa molt de temps. La majoria de les inversions en energia requereixen anys per donar fruits i la infraestructura associada sol funcionar durant dècades. L’actual empremta energètica mundial es va incorporar al sistema fa anys, per això els combustibles fòssils encara representen més del 80% del consum energètic mundial.
A causa de la significativa demora entre les noves inversions i la producció, no és possible alleujar ràpidament l’escassetat actual de petroli.
Com que per ampliar la majoria de les fonts energètiques són necessaris diversos anys i les existències disponibles estan en els seus mínims històrics, el mercat té una única manera d’aconseguir l’equilibri a curt termini: un augment brusc dels preus que limiti la demanda agregada. El nou món d’escassetat energètica sostinguda és aleshores estagflacionari a més de regressiu. Amb l’augment de la inflació es redueix l’activitat econòmica perquè l’energia no és suficient per mantenir-la. Sense subsidis, és possible que els que tenen menys ingressos quedin completament fora del mercat energètic a causa dels preus, cosa que crearia una perillosa desigualtat.
El desafiament no és només la producció de més energia a curt termini sinó la introducció d’infraestructures energètiques que contribueixin a combatre el canvi climàtic. L’únic que aconseguirem si ens encasellem als combustibles serà augmentar l’escalfament global. Només hi ha dues maneres d’evitar aquest resultat.
La primera estratègia és crear certesa reguladora d’impostos al carboni en el futur. Això ja està passant en alguna mesura: molts productors de petroli dubten abans d’encarar noves inversions en camps petroliers, les operacions dels quals duren dècades. Però encara persisteix una incertesa significativa sobre la manera com les noves polítiques aconseguiran reduir el consum de combustibles fòssils en les pròximes dècades. A més, un ampli grup de productors –especialment els gegants petroliers de propietat estatal, que depenen menys del finançament privat– tindran incentius per ampliar la seva capacitat productiva en resposta a l’escassetat actual.
La inflació ja ha assolit el màxim en 40 anys i les ànsies polítiques de mesures que augmentarien encara més els preus de l’energia seran escasses. Així, una possibilitat és legislar el preu del carboni per a un futur llunyà, de manera que només entri en vigència quan les pressions inflacionàries actuals hagin disminuït. Atès que molts productors de combustibles fòssils mantenen pressupostos a llarg termini, fins i tot la fixació de preus del carboni per d’aquí una dècada seria suficient per descoratjar inversions a llarg termini per augmentar la capacitat.
La segona estratègia és garantir que s’implementin més inversions verdes ara mateix. Això podria implementar-se com a despesa fiscal en investigació i desenvolupament i desenvolupament de mercats (comandes de compra anticipades) per a les tecnologies potencialment revolucionàries, especialment les que actualment resulten excessivament arriscades o que el sector privat no ha desenvolupat prou. A més, els governs podrien subsidiar l’adopció d’energies renovables, els vehicles elèctrics, les bombes de calor i la modernització d’edificis mitjançant crèdits fiscals i polítiques públiques d’adquisició.
Si bé la despesa governamental podria augmentar les pressions inflacionàries (segons la seva implementació i les mesures que s’apliquin per compensar-ho), també reduiria els preus i costos per a les empreses i les famílies que aprofitin els nous subsidis i incentius. Davant la fixació de preus del carboni o les restriccions de l’oferta, aquest enfocament sembla més prometedor en l’entorn estagflacionari actual.
Independentment del que facin els governs davant l’escassetat energètica actual, les seves decisions tindran implicacions importants per al creixement mundial, la inflació i els preus dels actius. Caldran quantitats gegantines de ferro, coure, níquel i altres productes bàsics per construir la xarxa elèctrica d’energies renovables i augmentar l’escala de producció dels vehicles elèctrics. I caldran anys per garantir l’oferta adequada d’aquests metalls. El que és irònic és que per fer front al canvi climàtic els responsables de les polítiques hauran d’adoptar els mateixos horitzons temporals prolongats –de dècades de durada– que els productors de petroli als quals volen desplaçar.
Copyright Project Syndicate
