Els nous imperis contra l'enemic interior

L'aliança entre l'imperialisme americà i el rus s'ha estat covant durant dècades i ara mateix estem assistint a la florada d'un projecte cultural i polític amb arrels molt més profundes que una emprenyada de Donald Trump amb Volodímir Zelenski a la Casa Blanca. Fills de la lògica moral del segle XX, pensem que la centúria passada va estar marcada per una batalla a tres bandes entre el feixisme, el comunisme i el liberalisme: el primer va ser derrotat a la Segona Guerra Mundial, i el segon va perdre la Guerra Freda. Amb aquestes ulleres posades, la Rússia de Putin i la Xina de Xi representen la resistència dels vells autoritarismes a desaparèixer, i Europa i Estats Units una aliança natural per protegir les societats lliures contra aquests règims.

Però, ja des dels anys cinquanta, un corrent obscur d'ideòlegs de la dreta radical americana explica una història molt diferent. Per a aquestes veus esotèriques, les grans guerres del segle passat no s'han d'entendre com una lluita militar, sinó com episodis dins d'una guerra cultural entre dos futurs possibles per a la civilització occidental. Més que un conflicte entre potències amb diferents models, la veritable batalla es lliuraria dins de cada bloc entre els que defensen els valors tradicionals i allò que, durant la darrera campanya electoral, Donald Trump va anomenar l'"enemic interior". Els líders de la nova internacional autoritària no haurien de competir entre ells, sinó contra un virus igualment internacional que tots tenen en un grau o un altre a les cases respectives. Hi ha veus de la dreta americana que fa setanta anys que proclamen una aliança amb els russos.

Per exemple: Francis Parker Yockey ho va veure clar el novembre del 1952, quan Stalin va fer penjar catorze jueus membres del partit comunista txecoslovac. Yockey és una figura molt desconeguda pel gran públic, però ha estat un dels autors de capçalera de la dreta radical durant dècades. La seva gran idea, i tenia mèrit formular-la en ple mccarthisme, era que, malgrat les aparences, el liberalisme i el comunisme tenien assumpcions comunes sobre la igualtat fonamental de tots els éssers humans que els unien més que no pas els separaven. I per Yockey, aquest igualitarisme era un verí espiritual responsable de la decadència d'Occident (el seu ídol era Oswald Spengler, de qui Ferran Sáez parla sovint en aquestes mateixes pàgines). Antisemita consumat, l'enemic de Yockey era el que ell anomenava "marxisme cultural", una coalició entre les teories de Marx i Freud pensada per soscavar la confiança de la cultura occidental en ella mateixa i el seu dret natural a dominar el món. Per al neofeixisme de Yockey, "la font del govern és la desigualtat entre els homes", i les societats no han d'estar basades en els drets individuals absoluts, sinó en la submissió del poble a l'autoritat dels líders. En el judici i la purga dels comunistes jueus de Praga, Yockey va trobar una evidència que els "nacionalistes russos" havien aconseguit el control del règim per damunt dels "bolxevics jueus", descrivint l'eventual final de l'estat marxista i el seu retorn a un "règim rus tradicional". L'article que va escriure arran d'aquests fets va convertir-se en lectura obligatòria d'un moviment de dretes il·liberal que bregaria per un realineament global idèntic al que estem vivint avui.

Si abans dèiem que Trump va fer servir el sintagma "enemic interior" explícitament en campanya, els europeus recordem el discurs de J.D. Vance a la Conferència de Seguretat de Múnic del febrer, en què va dir que els reptes d'Europa no venen d'adversaris externs com Rússia o la Xina, sinó d'amenaces internes com ara les restriccions a la llibertat d'expressió, la regulació excessiva i la immigració. Al costat d'això, la idea que l'excepcionalitat cultural d'Occident no és la d'un projecte de justícia i igualtat, sinó de dominació i jerarquies, també la va expressar Trump en el discurs amb què aquest dilluns es va adreçar al Congrés americà, on deia: "Forjarem la civilització més lliure, més avançada, més dinàmica i més dominant que hagi existit mai a la faç d'aquesta Terra".

Les noves dretes tenen un enemic interior perfectament definit i s'estan organitzant per ajudar-se entre elles a canvi de respectar les esferes d'influència de cada imperi. Tal com deia Yockey, el fil que uneix aquest rival comú, del liberalisme al comunisme, és la presumpció que totes les persones tenen una naturalesa comuna independentment de les característiques biològiques o de la cultura en què han estat criats, i que la funció de la política ha de ser organitzar aquesta igualtat per lluitar contra l'explotació dels poderosos, en comptes d'institucionalitzar-la. Potser la ironia més gran dels nostres temps és que aquest enemic interior sempre s'ha definit com una conxorxa judeomasònica ben organitzada, però avui la majoria igualitarista està completament desactivada i els únics que estan pensant i actuant en clau internacional són els líders de la nova dreta.