Llegir l’informe que, coincidint amb la Conferència de Seguretat de Munic, publiquem a les pàgines d’Internacional fa feredat. El món ja està immers de ple en una nova cursa armamentista, amb els presidents nord-americà, Donald Trump, i rus, Vladímir Putin, com a ariets, però aquest cop, a diferència de la Guerra Freda dels anys 70, hi ha altres actors en joc: singularment la Xina, que vol arrabassar el primer lloc als EUA no només com a potència econòmica, sinó també com a potència militar. I, és clar, amb més potències nuclears -la Xina, Israel, l’Índia, el Pakistan, Corea del Nord. En aquest nou camp de batalla global, en què la tensió no ha parat de pujar per la política unilateral de Trump, Europa se sent incòmoda i feble, de manera que França i Alemanya comencen a parlar de la creació d’un exèrcit europeu que vagi en paral·lel a l’OTAN. Cada cop es fien menys d’un Trump desbocat, que els exigeix més despesa i alhora insinua que es podria carregar l’article 5 del tractat de creació de l’OTAN, que obliga els països a defensar-se entre ells si un és atacat. Això, amb el rearmament de Rússia apuntant cap a Europa com a resposta als escuts antimíssils instal·lats pels EUA a Romania i aviat a Polònia, porta els països de la Unió Europea a un seriós qüestionament del seu sistema clàssic de defensa. Amb els EUA i Rússia controlant el 90% de l’armament nuclear, el més que probable escenari d’una eventual guerra nuclear seria Europa. No fa gràcia.
Hi ha altres punts calents al planeta, com el mar de la Xina, on els EUA exciten la desconfiança xinesa, i el Pròxim Orient, amb Síria com a terreny de proves de nou armament rus basat en la robotització i la intel·ligència artificial (IA), i amb l’Aràbia Saudita armant-se fins a les dents. Els saudites s’han convertit en el segon comprador d’armes del món i tenen en Espanya un proveïdor privilegiat. Una Espanya que ha respost positivament a la pressió de Trump d’incrementar la despesa militar. Els comptes no aprovats de Sánchez incloïen partides per complir amb l’objectiu de gastar 7.331 milions entre els anys 2019 i 2032.
De tota aquesta cursa armamentista, el més preocupant és que els tractats històrics per aturar la proliferació nuclear estan quedant en paper mullat i que el panorama cada cop està més fora de control diplomàtic.