Una nova etapa per a la llengua

Fa trenta-nou anys de l’ampli pacte que donava lloc a la primera llei de la llengua. Entre els objectius guanyats, cal remarcar-ne un: el domini del català i el castellà per tota la població escolar, amb el que això ha comportat en favor de la igualtat d’oportunitats i de la unitat civil del poble de Catalunya. Altres objectius resten pendents, en particular referits a l’ús social del català, sobretot arran de la tercera onada immigratòria, de procedència extrapeninsular, i arran de la globalització i la revolució tecnològica, amb la generalització dels nous suports audiovisuals i digitals, que tenen una incidència extraordinària entre els infants i els joves i en la seva relació amb la llengua. A això, cal afegir-hi el tensionament polític i social que ha patit Catalunya durant l’última dècada, que no ha afavorit el clima social integrador i motivador que li cal a la llengua catalana. El pitjor seria que, ara, els extrems reactivessin la polarització a cavall de la llengua.

Els canvis operats, per bé i per mal, fan inexcusable el balanç, la revisió de les polítiques impulsades i l’actualització del pacte parlamentari de 1983. Els paràmetres bàsics són encara vàlids. El català, reconegut com a llengua pròpia de Catalunya, en el sentit que aquí es va forjar i aquí es juga fonamentalment el seu futur. I també com a llengua feble, en l’ecosistema global de les llengües. Dues raons que demanen polítiques que la protegeixin, la promoguin i la situïn en el centre de gravetat del sistema. D’altra banda, el català i el castellà reconeguts cadascun com a primera llengua (íntima, familiar) de la meitat de la ciutadania catalana, cosa que exigeix la plena igualtat d’ambdues pel que fa als drets i deures de la ciutadania.

En el camp educatiu, el model vigent, que ha funcionat bé –per més que s’hi detectin deixadeses que cal compensar–, és l’"escola comuna", l’escola i l’institut que no separen els infants i els joves per raó de llengua –ni per cap altra raó– i que tenen per objectiu, al final de l’educació obligatòria, la plena capacitació de tot l’alumnat en català i en castellà i, cada dia més, en una tercera llengua. Una capacitació trilingüe que només es pot assolir mitjançant un cert grau de vehicularitat en cada llengua a aprendre, depenent de les necessitats de cada població escolar, de cada realitat sociolingüística local. La denominada "immersió lingüística" no té res a veure amb la pretesa escola "només en català" –tan anacrònica, per westfaliana, com l’escola "només en castellà"–, sinó que es refereix al grau màxim de vehicularitat en català que es va fer necessari per garantir el domini del català i la igualtat d’oportunitats a l’alumnat de les zones castellanoparlants.

Però, quin grau de vehicularitat cal en castellà, a les zones de població catalanoparlant? I quin grau de vehicularitat cal en anglès (o una altra llengua tercera) a tot arreu? Està clar que aquesta gradació de vehicularitats no pot obeir a criteris polítics i menys a derives arbitràries, sinó a criteris pedagògicament rigorosos, que permetin mesurar amb precisió les necessitats de cada realitat local i donar-hi una resposta ajustada. La regulació que n’ha d’establir els criteris i els procediments és una competència del govern de la Generalitat, encara no desenvolupada fins avui, cosa que ha donat ocasió a tota mena de suspicàcies, queixes i manipulacions, fins a arribar al recurs de l’Advocacia de l’Estat durant el govern del PP que va abocar la justícia a omplir el buit regulador aplicant el percentatge de castellà que regeix al País Valencià.

El Govern –ERC i Junts– es disposa ara a fer la seva feina, sobre la base dels acords assolits al Parlament de Catalunya amb el PSC i els comuns, a partir de la nova llei d’educació estatal (la LOMLOE, de 2020), que ja no exigeix l’establiment d’"una proporció" de vehicularitat del castellà (a diferència del que feia la LOMCE o "llei Wert", de 2013). La regulació que finalment s’emprèn modificarà les circumstàncies que van donar lloc a la famosa sentència i ho farà evitant els percentatges lineals, pedagògicament inconvenients, però establint la manera d’ajustar-se a les necessitats de cada lloc, amb la deguda transparència i amb el seguiment que ha de permetre contrastar les actuacions i els seus efectes, al servei de la plena capacitació trilingüe de l’alumnat.

Les reaccions contràries als acords parlamentaris assolits no s'acaben d'entendre. No és veritat que interfereixin amb la “immersió”, tampoc que desplacin el català del centre de gravetat del sistema. Més aviat semblen reflectir el malestar genèric que han produït les xifres publicades sobre l’ús social del català, que no tenen a veure amb l’escola, sinó amb la manca de previsions governamentals sobre la mutació tecnològica en curs i els seus efectes, que ens han atrapat amb una baixíssima presència del català en la producció i difusió audiovisual i digital. Calen polítiques serioses, ben dotades, que recuperin el temps perdut i augmentin el prestigi del català. Sobretot cal vetllar per un clima social inclusiu, de respecte mutu entre la ciutadania, les seves idees i les seves llengües. No hi ajuda l’intent d’apropiació del català per cap sector. Ningú que estimi el català no s’hauria de permetre fer-ne un ús instrumental. La llengua catalana només té futur si es preserva com a causa comuna. L’acord parlamentari assolit treballa en aquesta direcció.