Una nova Europa
Definitivament, sembla que hem entrat en un nou món. Més dur, més pràctic, més realista. El món de la segona postguerra s’està acabant abruptament. La nova administració dels Estats Units és el principal actor d’aquest canvi. Competència i seguretat són les renovades paraules clau. Això implica canvis importants no només en el que passa, sinó en com pensem el que passa. Aquest article se centra en el primer aspecte.
Ja no estem en temps d’un contrast entre els estats de dos blocs contraposats, sinó en el del contrast entre tres imperis (els EUA, la Xina i Rússia) i alguns actors més secundaris (UE, l'Índia o Turquia, entre d'altres). I sabem que el comportament dels imperis no és assimilable al dels estats. Els imperis són una altra cosa. Des del primer imperi conegut, el dels accadis de finals del tercer mil·lenni abans de la nostra era (Sargó I), passant pels assiris, perses, romans, parts, bizantins, àrabs, mongols, turcs, etc., fins a arribar al gran joc del segle XIX entre Rússia i la Gran Bretanya per l’hegemonia asiàtica, a les dues guerres mundials més la Guerra Freda i el ressorgiment xinès de les darreres dècades del segle XX, els interessos polítics, econòmics, militars i territorials dels imperis, quan existeixen, s’imposen sobre els de la resta d’actors.
De fet, l’administració americana està corregint els errors de càlcul comesos per administracions anteriors des dels anys noranta, quan després que els EUA guanyessin la Guerra Freda a l'URSS es van creure prou forts per guanyar també la postguerra (expansió de l'OTAN, etc.). L’esfondrament de l'URSS i una Rússia molt debilitada liderada per Ieltsin semblaven avalar-ho. Amb Putin les coses van canviar. Durant uns anys (principis del segle XXI), Putin va tractar d’aproximar-se a Occident en termes més cooperatius que de competència, però l’estratègia occidental li va tancar la porta despectivament. Després d’advertir-ho més d’una i de dues vegades, la reacció russa va arribar a partir de l’any 2014 en forma d’invasió de Crimea i posteriorment dels territoris ucraïnesos pro-russos del Donbàs.
La guerra subseqüent (2022), però, ha mostrat com la renovada megalomania de recuperació imperial russa no era proporcional a les seves possibilitats militars reals. Això va ser una sorpresa. La resistència ucraïnesa amb l’ajuda occidental ha estat admirable. Encara ho és. Tanmateix, l’administració Trump ha canviat les regles del joc, deixant de cop i volta la Unió Europea en fora de joc, tot sacsejant el tauler de joc de la geopolítica del planeta.
En contra del que es publica, crec que amb més alegria que rigor, ni Ucraïna és assimilable als Sudets de 1938 (Hitler-Chamberlain-Daladier), ni sembla que Ucraïna corri el risc d’esdevenir una nova Bielorússia. Avui tot està molt més travat internacionalment.
Vist amb perspectiva històrica, sabem que perquè hi hagi una unificació política efectiva cal que es donin dues integracions prèvies, una integració econòmica i una integració militar. En molts casos han sigut integracions forçades, més basades en la coacció que en el consens. Aquesta lògica es troba en la formació dels estats moderns o en els processos d’unificació alemany, italià, etc.
L’OTAN és avui un actor debilitat: només cal comparar les declaracions de milhomes dels dos darrers secretaris generals, Stoltenberg i Rutte –les d’aquest últim fa només un mes–, i les seves declaracions de fa uns dies, un cop Trump s’ha desmarcat de la defensa europea.
Des dels inicis del segle XXI, les democràcies i l’horitzó dels drets humans han retrocedit. Aquest és un altre pèndol. En termes generals l’ètica juga un paper secundari en la política internacional dels imperis. Després de la bona voluntat moralista però inoperant de la Societat de Nacions en el convuls període d’entreguerres es van forjar les Nacions Unides. Al mig, però, va haver-hi la pitjor guerra que ha conegut la humanitat. Aquest és el món que de cop s’ha fet vell.
En termes pràctics, la situació actual d’Ucraïna impulsa a garantir la seva seguretat i la seva sobirania, però no la seva territorialitat. Alguns dirigents europeus sembla que no han acabat d’adonar-se de la profunditat del canvi que s’està produint. Per exemple, l’anomenat pla de pau presentat per Macron i altres líders, que inclou la presència de tropes occidentals a Ucraïna, mostra una ingenuïtat angelical que crec que mai se li hauria acudit plantejar a De Gaulle ni tan sols en termes de negociació estratègica.
La UE ha quedat despullada de cop davant de les seves pròpies limitacions fàctiques. Quan el còmode paraigua americà es tanca de cop, la UE ha quedat amb cara de no tenir res previst sota les inclemències de pluges i vents dels quals no controla ni el pronòstic. Tanmateix, sembla que estan començant a sonar uns nous acords musicals, unes noves harmonies iniciades amb la decisió alemanya de permetre un endeutament per les despeses de defensa i d’infraestructures. És la música del que podria ser la “Simfonia per una nova Europa” –altra vegada una “simfonia d’un nou món”– que incentivi que la UE esdevingui a mig termini un actor en tots els àmbits (polítics, econòmics i militars), reforçant-se internament i establint una veritable política exterior autònoma a partir dels estats interessats (no dels 27).
En termes filosòfics, actualment podem dir que el món internacional està virant des d’una còmoda però ineficient perspectiva kantiana a una perspectiva més realista hegeliana. I això té a veure amb com pensem la política. Però això millor deixar-ho per un altre article.
