La nova indústria catalana
Espanya, després de la dictadura de Franco, va quedar científicament, industrialment i tecnològicament endarrerida. La política econòmica s’havia basat en l’autarquia. Es va crear l’INI, Instituto Nacional de Industria, còpia de l’IRI del règim feixista italià. Es tractava de crear tecnologia i indústria. El general Franco va nomenar com a president de l’INI el marquès de Suances i el resultat va ser que l’INI va entrar en pèrdues estables i constants... S’hi injectava diner públic de manera recurrent. Amb el pla d’estabilització de finals dels 50 i l’inici de l’obertura de l’economia espanyola, la situació va millorar. Es van crear empreses que generarien riquesa i ocupació: Endesa, Astilleros Españoles, Bazán, Iberia, Seat...
Amb l’arribada de la democràcia, el 1978, i del PSOE al govern, el 1982, es van privatitzar la gran majoria de les empreses de l’INI, amb èxit i ordre. Es van mobilitzar polítiques per a l’adquisició de tecnologia per recuperar l’endarreriment.
La manera de fer-ho és comptar amb tres factors claus: a) un tecnòleg que, a canvi de mercat o participació en el negoci, aportés la seva tecnologia; b) un grup de tècnics capaç d’absorbir la tecnologia transferida, donar-hi ús i desenvolupar-la, i c) comptar amb capital per finançar el programa.
Des de finals dels 80 hi ha hagut tres programes amb aquest principi dels quals he tingut coneixement directe i que en són exemples.
Als 90, l’exportació de submarins era un negoci actiu i productiu. Espanya no tenia aquesta capacitat. Es va crear un programa de transferència de tecnologia en què el tecnòleg era la Direcció de Construcció Naval francesa, DCN; el grup de tècnics provenien de Bazán, empresa de construcció naval de l’INI, i els fons eren d’origen públic. Es va aconseguir vendre el submarí Scorpene, dissenyat i construït conjuntament per la DCN i Bazán, a Xile i Malàisia.
Quan el PP arriba al poder decideix que els programes militars s’han de fer amb els EUA. Es canvien els estàndards dels submarins en construcció –tecnologia francesa– per a la marina espanyola. La DCN planteja un plet per incompliment dels acords industrials. El vaixell augmenta de pes i esdevé inviable. S’ha d’allargar 7 metres per augmentar el desplaçament... un fracàs tècnic evitable.
Per al disseny i construcció de motors d’avió, es va crear una nova empresa, ITP, el 1992. El tecnòleg va ser Rolls Royce, RR; el grup de tècnics va venir del mercat i de SENER, i els fons van provenir del programa militar Eurojet, en el marc del qual es va desenvolupar –amb el Regne Unit, Alemanya i Itàlia– el motor de l’Eurofighter, nou avió de caça europeu. Avui totes les turbines de baixa pressió, el 20% de valor total dels motors per a aviació comercial de fabricació RR, són dissenyades i fabricades per ITP...
En el cas de Gamesa i els generadors eòlics, el tecnòleg va ser Vestas, primer fabricant mundial; el grup de tècnics, el creat per Gamesa, i els fons van provenir de la subvenció que el govern espanyol donava per a la promoció de l’energia eòlica. Es va crear una empresa de 5.000 persones altament tecnificada, tercera en importància del sector a escala mundial.
Avui Catalunya té la possibilitat de crear empreses per al disseny de xips HPC i EDGE, amb el suport del Barcelona Supercomputing Center (BSC), un dels millors centres de supercomputació d’Europa. Els fons vindran de la Comissió Europea a través dels programes IPCEI (Important Project of Common European Interest) dels New Generation, en els quals l’ajut públic no té percentualment límit en raó de l’interès per a Europa del projecte. A Catalunya hi ha diverses empreses que participen en el programa.
En països europeus desenvolupats amb un alt nivell de vida, la possibilitat de crear riquesa està en la tecnologia. Ara bé, cal focalitzar en quines àrees si es vol tenir prou pes específic al mercat mundial. És el cas de Dinamarca –Maersk–, naviliera, i Vestas, energia eòlica; Holanda, petroli, infraestructures hidràuliques i producció vegetal, etc. Per a Espanya i Catalunya, computació, medicina, alimentació, etc.
Per això és important que aquests programes tinguin èxit. La col·laboració publicoprivada és essencial. Comptem amb una constant: no manca talent.
Al segle XVIII va ser Espanya qui va protagonitzar la primera transferència de tecnologia de la història moderna... Quan, després de la pau de Westfàlia, Espanya va passar a ser una potència de segon ordre, Ferran VI va comprendre que la seva força radicava en tenir-ne prou en els àmbits militar i econòmic perquè l’aliança amb el Regne Unit o França trenqués l’equilibri d’aquestes dues potències. Espanya tenia a Amèrica un imperi el comerç del qual no podia protegir. Necessitava una armada que, en aliança amb el Regne Unit o França, desfés l’equilibri naval entre elles.
Es va enviar un il·lustrat al Regne Unit, Jorge Juan, per aprendre disseny i construcció naval. Es van establir quatre arsenals: Ferrol, Cartagena, Cadis i l'Havana, per construir els vaixells més moderns de l’època, que van constituir una força naval important a la segona meitat de segle XVIII i que Espanya va perdre a Trafalgar el 1805, malgrat la seva qualitat, per un equivocat plantejament de la batalla. Set anys més tard, el 1812, Espanya va perdre l’imperi colonial... però la transferència de tecnologia havia estat encertada. I és, encara avui, el camí a seguir.
