La nova normalitat: una mirada LGTBI

Filòsof del Centre d’Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra i membre del col·lectiu Homes Transitant / Professor i escriptorEn la dècada de 1980 Jean-Yves Leloup i alguns dels seus col·legues van encunyar el terme 'normosi' en referència al conjunt de valors, conceptes i hàbits acceptats socialment, però que poden tenir conseqüències negatives, patològiques i, fins i tot, letals. A l’antiga Roma, la plebs es reunia per veure combatre els gladiadors fins a la mort; l’Europa tardomedieval va cremar bruixes i heretges per contradir els preceptes de l’Església catòlica; la modernitat occidental va legitimar l’esclavitud, la colonització, el desenvolupisme econòmic i el treball infantil. Tots aquests fenòmens es consideraven normals i, en cert sentit, encara ho són; la diferència és que ara perviuen amb una altra forma i en un altre context. Les democràcies "tolerants" i "madures" que celebra el liberalisme reconeixen la igualtat d’uns a costa de la desigualtat d’altres, d’aquells subjectes que es distingeixen per la seva condició inferior i degradada i que, en paraules de Boaventura de Sousa, viuen sotmesos a formes de feixisme social: dones, indígenes, gitanos, migrants sense papers, afroamericans o membres de la comunitat LGTBI, entre altres grups.

Des de fa temps vivim en una normosi basada en la globalització del cos masculí, blanc, burgès, heterosexual, sa i atlètic com a estàndard normatiu. Es tracta, en realitat, d’una heteronormosi que rebutja i estigmatitza tot allò que considera socialment i moralment insostenible. Aquesta normalitat sexual i afectiva és, en bona mesura, la responsable que en molts llocs les experiències no heteronormatives encara estiguin criminalitzades i patologitzades (medicalització d’identitats, electroconvulsions, castració terapèutica, pseudoteràpies de conversió, etc.).

Una de les il·lusions col·lectives que l’heteronormosi produeix és la creença que les persones LGTBI avui dia gairebé no pateixen discriminació o violència, ateses les conquestes legals que en les últimes dècades s’han aconseguit en l’àmbit de la ciutadania íntima i sexual (matrimoni igualitari, adopció homoparental, lleis d’identitat de gènere...). Tot i que és cert que en determinats contextos la diversitat sexual i de gènere ja no s’associa automàticament a una condició malalta o degenerada, no ho és menys que aquests contextos constitueixen petits oasis de protecció i reconeixement amenaçats a conseqüència de la recrudescència global de l’extrema dreta.

No obstant això, la història mostra com, malgrat les mentides i les imposicions heteronormatives, les experiències marginals LGTBI ens posen en contacte amb altres experiències legítimes de vida. Són experiències perseguides durant segles per lògiques de normalització i d’extermini, però també experiències portadores de sabers, de memòries i de lluites que denuncien la violència, el menyspreu i la injustícia que la normalitat genera i l’obliguen a anar més enllà dels seus límits per exigir noves condicions d’inclusió i reivindicar l’exercici de nous drets.

Com es ve anunciant al llarg dels últims dies, hem arribat a la nova normalitat resultant de la pandèmia del coronavirus. Què pot aportar el moviment LGTBI a aquesta nova normalitat plena de mascaretes obligatòries, rentat freqüent de mans, incertesa i distàncies interpersonals? Aprenguem d’altres experiències i no deixem que l’anunciada nova normalitat es redueixi a efectes profilàctics i altres mesures de prevenció sanitària (imprescindibles, per altra banda), com va passar amb la pandèmia del virus d’immunodeficiència humana (VIH) i la sida. Des que l’any 1981 es detectà el primer cas de sida han mort 40 milions de persones arreu del món per infecció del VIH i cada any se n’hi afegeixen un milió més, dues terceres parts de les quals viuen a Àfrica. Han passat quasi 40 anys i encara no hi ha una vacuna definitiva. Llavors ningú no va cridar “juntos pararemos este virus”, i avui estem gestionant la nova pandèmia del coronavirus, amb ja més de 480.000 morts, com si no haguéssim après pràcticament res èticament, culturalment o políticament.

Tot no va ser així arreu i en tots els casos. En el col·lectiu LGBTI la pandèmia del VIH/sida va tenir efectes més enllà de prendre consciència de la importància de la salut sexual. La pandèmia va generar també por i incertesa, com ha passat ara, a més de l’estigmatització i l’exclusió social dels afectats. Però, a més, va tocar la sensibilitat ètica de les persones, i les posà en contacte amb les coses més essencials de la vida. Des de la sida res no ha estat igual a la col·lectivitat LGBTI. Què pot aportar la perspectiva LGBTI post-sida a la realitat covid? Apuntem aquí tres elements, tots ells amb la intencionalitat última d’aconseguir que la nova normalitat no sigui una simple normosi.

La perspectiva LGBTI posa en valor i reivindica referents ètics universals per al segle XXI: l’amor com a valor relacional fora de l’àmbit privat, la diversitat com a ruptura amb la normativitat, i la germanor d’espècie com a font de solidaritat en la 'gaia' global.

Com va observar agudament Grete Meisel-Hess, la humanitat contemporània és pobra en potencial amorós. Efectivament, l’amor (més enllà del paradigma romàntic), l’estima i l’afecte són alhora emocions, sentiments i valors que estructuren les vides personals amb èxit (generen benestar, plenitud,...), i que també poden ser-ho i fer-ho en les relacions no privades. L’amor pot (i hauria de) ser un valor cultural i ètic a reivindicar i reclamar també en les esferes públiques, i des de les esferes polítiques. Es tracta de desconfinar l’afectivitat amorosa de la vida privada, i estendre-la més enllà. Aquesta és una aportació essencial de la perspectiva LGBTI.

La segona aportació remarcable es produeix en l’àmbit afectivosexual, en el qual la visió LGBTI posa èmfasi en la desnormativització de la diversitat. La diversitat amplia, la desnormativització allibera. El moviment LGBTI s’ha afegit a la lluita feminista contra el binomi home/dona com a construcció cultural de gènere generadora d’estereotips, rols, prejudicis, valors, actituds que releguen, marginen i violenten la dona, incorporant el binomi hetero/homo, que fa el mateix en aquelles persones que no compleixen amb els estereotips, rols... normatius heterosexuals. Aleshores, la llibertat sexual i afectiva i el lliure desenvolupament de la personalitat implicaran necessàriament fer emergir no només els micromasclismes, sinó també els heteromicromasclismes i denunciar les bases de l’heteronormosi, que en el llenguatge de l’anàlisi feminista són el masclisme i el patriarcat, i en el de la perspectiva LGBTI i queer són l’heterosexisme i la cisheteronormativitat.

La política hauria de reconèixer després d’anys que la societat ha funcionat internament com una lluita de poders, organitzats o manifestats com a classes (segons Marx) o com a sexes (segons Simone de Beauvoir o Jürgen Habermas). El feminisme, el moviment LGBTI, el transfeminisme i la teoria queer són respostes emancipadores a la desigualtat estructural creada, entre altres sistemes, pel masclisme, pel patriarcat i per la cisheteronormativitat.

Finalment, un tercer element que fa aflorar les pandèmies és el sentiment d’espècie, o germanor, i la necessitat de globalitat. La germanor és un deure envers l’altri, principi de fons de totes les expressions de la solidaritat universal. Efectivament, molts dels reptes, estructurals i conjunturals (la pobresa, el canvi climàtic, les pandèmies, etc.) als quals ha de fer front l’espècie humana tenen unes arrels i/o unes conseqüències globals que només poden ser resoltes des de la germanor i la internacionalització dels drets i llibertats.

La sida, precisament, va reactivar la preocupació per la necessària internacionalització de drets. Avui l’LGBTIfòbia institucional es continua considerant un delicte a 72 països del món. La conquesta pels drets sexuals i afectius no serà completa fins que qualsevol persona pugui viure lliurement la seva condició sexual i la seva identitat de gènere en qualsevol racó del planeta, sense por de ser perseguit o executat. Aquesta tasca ja ha estat incorporada a l’objectiu 3 de l’Agenda 2030, que també ha fixat la fita de posar fi a la pandèmia de VIH per a aquest mateix any 2030, i ha convertit l’equitat en un aspecte fonamental. La germanor també forma part del punt 6 del pla ONUSIDA2020 de l’Organització de Nacions Unides. La nova normalitat post-covid hauria de servir per multiplicar per mil tot això, i prioritzar el que és claríssimament i humanament urgent.

Certament, 'normalitat' mai no va ser un concepte inclusiu per als col·lectius LGTBI. Les pràctiques del moviment per desmantellar les estructures sexegenèriques que els roben els seus cossos, les seves identitats i els seus afectes sempre van ser la resistència, la dissidència i la transgressió. Les persones LGTBI mai no han estat normals en sentit normatiu, i potser aquest hauria de ser el seu major orgull, no acceptar normalitats conformistes i sedants. No resulta estranya, en aquest sentit, la condemna de la normalitat que fa Hermann Hesse quan afirma que “a la natura no hi ha res tan dolent, salvatge i cruel com la gent normal”.