El novè mes
FilòlogaI ha arribat el novè mes i l'excepcional s'ha convertit en l'essència de la nostra quotidianitat. Seguim atrapats a la muntanya russa amb una falsa sensació de seguretat; va passar la primera onada, la segona tal vegada i no sabem si ja ha arribat la tercera o no. El que és cert és que si mirem enrere el paisatge de la devastació, és bastant desolador; moltes persones ens han quedat en el camí, els carrers de les ciutats ja no són els mateixos i cada dia s'abaixen barreres de negocis per a no obrir més. Els rostres invisibles del drama social que ha causat la pandèmia i la seva mala gestió continuen sent invisibles i ignorats.
Ha arribat el novè mes i els principals mitjans de comunicació no fan més que repetir-nos les mateixes coses, que al cap i a la fi es redueixen a l'única informació estrella i que és el “covid-19”. El mapa mundial s'ha reduït tant que ja no existeixen més països en el planeta que no siguin: Espanya, Alemanya, França, Anglaterra i els EUA. Tot és el mateix i cada dia no és res més que la repetició de l'ahir i un dubtós pronòstic de com serà demà, que per a la seguretat de tots serà igual que avui. Per a la nostra salvació hem de seguir atrinxerats darrere de les nostres fràgils mascaretes i penso en E. Punset quan va dir: “Aïllament, control, incertesa, repetició del missatge i manipulació emocional són tècniques utilitzades per a rentar el cervell”.
Ha arribat el novè mes i estem a les portes de Nadal, encara que ja des de l'estiu a moltes persones, incloent-hi els que governen les persones, les preocupava el desenvolupament de les festes. Així que el sopar de Nadal s'ha convertit en una obsessió; per a uns és una festa amb molt de valor emocional i familiar, per a uns altres s'ha convertit en un acte de rebel·lia. Per als més afectats per la pandèmia les festes no seran més que dies difícils sense ingressos, nostàlgies a essers estimats que ja no hi són, pors de desnonaments, angoixes per no poder pagar el lloguer, amargor per ser un número més en una cua per a aconseguir aliments per a la família, la llarga espera de l'ingrés en el compte bancari de la prestació IMV, assumir injustament les comissions abusives dels bancs per mancar d'ingressos mensuals, lluitar contra la invisibilitat i continuar sent invisibles.
Ha arribat el novè mes i molt a prop hi ha el sopar de Nadal i continuem debatent sobre l'assumpte dels comensals. I sorgeixen profunds dubtes existencials i morals, com si els nens i les nenes compten en les reunions familiars o què fer amb les persones majors? Pel que fa a aquest últim dilema moral, Rémi Salomon, el president de la Comissió Mèdica d'Establiments d'Hospitals parisencs, va proposar el 24 de novembres a Franceinfo la seva solució màgica declarant el següent: “Podem veure els avis i les àvies per Nadal, però no menjar amb ells…Ells a la cuina i nosaltres mengem al menjador”! Crec que no val la pena fer cap comentari!
Ha arribat el novè i segons les últimes estadístiques el total de les persones mortes pel covid-19 s'estima en 47.344, dit d'una altra manera, un total de 47.344 famílies han perdut un esser estimat. Totes aquelles persones que ja no hi són, que siguin joves o grans, són una pèrdua irreparable i, des del punt de vista econòmic, el desastre és considerable. Malgrat tot, els afortunats que no van haver de sofrir aquests efectes econòmics i sanitaris de la pandèmia continuen aliens a tots els mals que els envolten. Només els importa la seva efímera existència, la seva bonica taula de sopar de Nadal, els seus viatges, l'eufòria d'acomiadar un any meravellós i a viure que la vida són dos dies.
