Noves masculinitats

Ben cert: vam créixer amb la idea que els al·lots no ploren. Els de la meva generació vam haver encara d’afrontar una imatge de la masculinitat basada en la força, en l’assumpció del dolor, la ràbia i la rivalitat, en l’ànsia de deixar clar qui som i que no se’ns pot menystenir ni trepitjar. En el fons, a tots els al·lots se’ns educava com si haguéssim d’acabar sent tots policies o bombers, feina per a la qual potser no són sobrants el coratge, la seguretat i la determinació, per altra banda. I ben sovint, que quedi clar, aquesta ‘educació’ venia de mares, padrines i professores. 

Qüestionar-se, però, aquesta concepció de la masculinitat –el gènere com a construcció d’una idea del que significa ser home en el món, i com això s’ha acabat imposant i té el seu pes en molts dels desastres que ens assetgen dia rere dia–, no deixa de ser un exercici ben útil. Igual que a les al·lotes se'ls deia que hi havia coses d’al·lotes, maneres d’actuar i captenir-se d’acord amb el que s’esperava d’elles (amabilitat, dolçor, modèstia, humilitat), als al·lots se’ns deia que havíem de ser virils, estoics, i alhora actius i irats davant de tot allò que no ens satisfeia.

Veig ben legítima la necessitat de ponderar tot això. És ben cert que sovint, massa sovint, són els homes els únics que creen els merders. Un barri pobre, per exemple, està habitat en igual mesura per homes i dones, però només solen ser els homes els qui cauen en la criminalitat i la violència. Les dones, en política, no hi són tan presents com tocaria, però, per molt poques que siguin, encara són menys les que estan embolicades en tracamanyes de corrupció. Té la masculinitat, doncs, alguna mena de culpa? Per què només hi ha homes, al bou embolat? I en la revifada de l’extrema dreta més radical, per què veim manifestacions gairebé únicament d’homes a les mostres més desinhibides d’enyor franquista? No és veritat que hi té el seu pes, en tot això, un cert eclipsi del virilisme clàssic, ara que ja els homes no se senten tan amos i protagonistes de tot? La masculinitat tradicional se sent desplaçada per les dones que han accedit a totes les oportunitats, però també pels homosexuals i per qualsevol altra identitat de gènere que mira de compensar tots els anys precedents d’injusta postergació.

Els hàbits, les tradicions i les creences que han acompanyat la masculinitat s’han de posar sota la lupa. El problema, però, potser, és que fora d’aquests rols no hi trobem més que el buit. Més enllà d’un discurs sobre la vulnerabilitat, el sentiment i la capacitat de donar-se i escoltar amb més sensatesa, què pot significar ser ‘un nou home’ en el segle XXI? Si el comunisme ens va prometre un ‘home nou’ a la llum de la revolució, ara se’ns promet, d’igual manera, un ‘nou home’ des de la teoria crítica o de gènere, hereva doctrinal del pensament revolucionari. I sí, tots plegats podem arribar a ser millors persones; ningú sensat pot oposar-se a aquesta idea. D’això abans se’n deia catequesi; no ho dic de bromes, perquè un exemple sublim de nova masculinitat seria el vell sant Josep. 

Melcior Comes és escriptor