Les noves i perilloses desigualtats socials

Intueixo que s’estan produint canvis, si no radicals, molt substantius en els fonaments de les desigualtats socials que marcaran la societat dels propers decennis. Unes desigualtats potser menys visibles que les que ara estem acostumats a observar, però que poden produir divisions socials més perilloses que les actuals. Penso, sobretot, en desigualtats derivades de l’adhesió a ideologies -i als estils de vida que se’n deriven- que divideixen entre els que confien en les capacitats individuals per encarar-se a tota mena d’obstacles i els que cedeixen totes les esperances de protecció a l’estat benefactor.

Quan ara es parla de desigualtats socials hom pensa en les causades per raó d’ètnia, sexe, edat, educació, salut i, sobretot, les socioeconòmiques, que solen incloure totes les altres. Així, les polítiques socials combaten l’estigmatització social dels estrangers, les discriminacions per raó de sexe, edat i escolarització, les discapacitats per malaltia o, entre d’altres, l’exclusió per pobresa. Al llarg del segle XX s’han produït avenços molt grans en el combat d’aquestes desigualtats, per bé que, amb la recessió de finals de la primera dècada d’aquest segle i l’impacte de la pandèmia pel covid-19, hi ha hagut una certa reculada. Amb la recuperació econòmica prevista, però, cal esperar que es torni a l’avenç positiu.

Tanmateix, i sense menystenir la importància d’aquest tipus de desigualtats, es constata la transcendència de la doble i contraposada direcció que prenen aquelles cultures polítiques que ho esperen tot de l’administració pública i que eduquen individus de manera que renuncien a tenir un paper actiu en la construcció del seu propi futur, o les que conviden a confiar en les possibilitats d’una bona educació i l’esforç personal i a preparar-se per ser resilients per afrontar els infortunis. No és un fet nou del tot, però sí que ho és la seva profunditat i conseqüències. En poques paraules, crec que la principal desigualtat social futura dependrà de factors com ara saber llegir, escriure i parlar bé; autocontrolar els excessos addictius a les xarxes; resistir emocionalment les frustracions derivades d’un món cada vegada més feréstec o, entre altres coses, sobreposar-se racionalment a una diversitat que afebleix progressivament els vincles socials tradicionals.

Es tracta d’un tipus de desigualtat que ja no té res a veure amb les categories ideològiques clàssiques de dreta i esquerra, ni s’explica per la condició socioeconòmica o de classe. Això va de la manera com s’entén el món i de l’actitud vital que en resulta. Una desigualtat que resulta d’adoptar un paper actiu i resolutiu davant de les adversitats, o que espera passivament que l’estat et reconegui uns drets exempts d’obligacions. Una desigualtat que enfronta individus amb prou fortalesa de caràcter per encaixar els imprevistos i individus educats en la sobreprotecció familiar i escolar, i que a hores d’ara ja omplen les sales d’espera de l’atenció a la salut emocional.

L’increment de polítiques socials populistes que no fan altra cosa que enquistar el problema que volen resoldre -més assistencialistes que ocupades en crear riquesa-, o les darreres propostes educatives que busquen l’èxit imaginari en la reducció de l’exigència formativa o que emmascaren el fracàs individual amb eufemismes pal·liatius, fan pensar que anem per mal camí. I crec que aquestes desigualtats futures, que ja no es podran combatre amb pressupostos públics perquè tindran més a veure amb les mentalitats que amb els recursos materials, tindran conseqüències més greus que no pas les desigualtats tradicionals. És a dir, ens trobarem amb una societat dual que no serà tant entre rics i pobres com, sobretot, entre les cultures de caràcter resolutiu i les educades en l’assistència social. Una diferència que discriminarà entre països amb ascensor social o sense, i entre els qui podran enfilar-s’hi i els qui no.