La nuesa i la felicitat
En els temps que vivim, o més aviat en els temps que corren sense gaire consciència de ser viscuts, de consum exacerbat, de menjar, imatges, tasques i converses, el no-res s’ha convertit en un luxe. Ni l’or ni el caviar esdevenen luxes tan cars ni sofisticats com la grandiositat del temps i l’espai en què, simplement, no fas res.
Però a diferència d’altres luxes, el no-res està infravalorat, denigrat, i fins i tot difamat i censurat. Amagat sota els expedients de l’oficina, sota la barra de bars i restaurants, darrere de les cortines de l'emprovador d’una botiga qualsevol... allà on hi ha gent, hi ha algú que oculta l’alternativa a allò que fa i la possibilitat de, senzillament, no fer res. No fer res són aquelles postres exquisides que apareixen al final de la carta, amb lletra petita, i que pràcticament mai veus ni demanes. I t’afartes d’hamburgueses amb quètxup i formatge, i xot i ou i bou i sobrassada i melmelada, i Nutella, Cheetos i Quelimeriendas. Una torre gegant d’hamburguesa indigerible que tu i jo i aquells de la taula del costat devoram amb intensitat i ansietat, no fos cas que en algun moment quedàssim plens i ens adonàssim que estam plens i que hem d’aturar a respirar.
Tal vegada a tu també et passa que entre amics i paelles i festivals i selfies amb filtres i focs artificials et perds l’oportunitat de, durant un temps, no consumir. Ni converses amb cerveses, ni sèries, ni twitters, ni tinders, ni res. Només ser, estar. Respirar i reposar.
Però aturar no és fàcil; dus una inèrcia, vius en una societat superestimulada, superactiva, superproductiva, superguaidelparaguai. I aturar fa por perquè pots trobar-te el supermonstre de la supersoledat. I no precisament la soledat física, que seria esquivable –estar sol a Mallorca ara mateix és demanar la lluna. És una por de no estar connectat, de no estar a l'última, de no atendre les demandes, por de perdre els altres, de no ser al grup de WhatsApp o a la pista de ball. L’absència de moviment i renou se’ns presenta mentalment com el perill de deixar d’existir, de perdre’ns en la foscor i l’aïllament.
Però en realitat, quan t’hi atreveixes, és completament al revés. Fer no res possibilita sentir-te. Alenar. Viure. Poder trobar-te amb tu i saludar-te.
Però, ah! Això encara fa més por. Escoltar-te a tu mateix, veure les ombres de la teva caverna, saber-te viu però també atemorit, vulnerable, frustrat, desubicat i tots els adjectius possibles entremesclats en un pot de plastilina de molts colors d’una aula d'infantil. I tant que fa por! Fa por i fa mal.
I per això, per no sentir-te, et mous envoltant-te de renous i veus i vins i llibres d’autoajuda i de ciència-ficció (si és que no és redundant). No te n’adones i fugir de tu mateix és el principal motor dels teus moviments. És una manera de no entrar en contacte amb les ferides del passat i les cicatrius que t’han deixat. Et mous intentant trobar consol, un refugi, un lloc que no faci patir o que no sigui tan aclaparador. I algunes vegades ho aconsegueixes, per una estona. Però després, en un aparador, en un retrovisor o en un mirall qualsevol et trobes de nou amb tu. Et persegueixes a tu mateix com un lleó engabiat. I saps què? Que no cal.
Deixar de fugir i entrar en contacte amb les pròpies emocions és el millor primer pas per conèixer-les, calmar-les i sostenir-les.
Et propòs que aquest estiu, tant si tens la sort de fer vacances com si no, et prenguis una estona per a tu, per no fer, per mirar-te de nou i descobrir el moment present, tal com és.
Hi ha qui em demana per una lectura de psicologia i d’autoconeixement, a la meva prestatgeria en reposen un grapat de subratllades i altament recomanables. Però aquest estiu el que més recoman és un poc de silenci.
Mirar l’horitzó.
Escoltar el vaivé de les onades de la mar.
Mirar per la finestra.
Silenciar el telèfon.
Dir que no.
Gaudir del batec del teu cor.
Sentir el frec de la brisa o la xafogor.
Nedar nu.
Acollir el teu cos tal com és.
Descobrir el moviment d’aquest instant.
La pròpia existència té una cadència, una musicalitat interna plena de silencis i de coneixement profund. Dins teu reposen les respostes i per accedir-hi cal que estiguis disponible.
Per això, necessites manco de tot. Despulla’t d’idees, d’objectes, de persones, plans i papers i àpats, compromisos, rebaixes, renou i tasques pendents. Al cap i a la fi, hi ha altra cosa més plaent, més sincera i autèntica que la pròpia nuesa?
Treu-te la roba i respira. És possible que quan aparegui la buidor, i transitis per la por de caure en aquell forat infinit, puguis adonar-te que res és permanent, ni tan sols el teu malestar, la teva angoixa, els teus dubtes. Tot passa de llarg en un gran oceà en moviment. I tu estàs viu. Conscient. Atent. Banyat.
Adona’t que també en aquest no-res tu sures i deixa que aparegui tot.