Números rodons

Després de commemorar amb una nena filipina que érem 7.000 milions d’habitants al planeta l’any 2011, ara, al 2022, la criatura que representa que hem arribat als 8.000 milions és un nen de la República Dominicana. No sabia que s’escollissin nadons per marcar simbòlicament fites demogràfiques com la que diuen que acabem d’assolir, però al nen li han posat una minisamarreta espantosa. Amb els anys que han tingut no els costava res treballar una estona més en el disseny. Espero que quan sigui gran faci la queixa pertinent, que aquesta foto ha corregut per tot el món. Estètica a part, ja som 8.000 milions de persones. Sorprèn la sonoritat d’un número tan rodó. Naturalment que no som 8.000 milions de persones al planeta. Devem ser 7.678.974.986 o 8.000.124.345 o jo què sé. Les Nacions Unides tracten amb números rodons les grans xifres de la humanitat i això ens facilita la feina a les que tenim problemes numèrics. Però això, a part de ser imprecís, ens confirma més la idea que només som un número entre molts. Una matrícula. Això és bo per a la humilitat —els fums de segons qui contaminen més que un cotxe— i és dolent pel que fa als drets humans: si som números, no som tan humans. No és una bona notícia que el món estigui superpoblat, però sobretot no és una bona notícia que mentre augmenta la població també augmentin les desigualtats d’un sistema que està cremant els seus darrers cartutxos en la seva versió més salvatge.

Tampoc sembla que s’hagin fet gaire bé els números amb les lleis espanyoles. Amb les lleis em passa com amb els números, que en veig una, la que sigui, i em poso a córrer en la direcció contrària. M’atabala el llenguatge jurídic, no flueix, t’hi encalles. Ho deuen fer expressament perquè no t’hi fiquis. Però si puc parlar de números, puc parlar de lleis, i el que em preocupa és que se’n facin de noves que tinguin a veure amb la violència contra les dones i resulta que estan plenes d’escletxes que a qui afavoreixen és als agressors. I no parlem de sediciosos que ara s’han tornat desordenats públics perquè els metres quadrats de drets i llibertats se’ns estan fent tan petits que aviat no es podrà parlar ni del temps (merda, si ja no es pot parlar del temps amb el canvi climàtic!). Els jutges estan ofesos perquè els han titllat de masclistes i, naturalment, els jutges no són masclistes. No tots. Ni totes. Una altra cosa és que acumulem uns quants (nombrosos) exemples que demostren el contrari. Per no parlar de la foto que cada any ens il·lustra el poder judicial espanyol, que no dic jo que sigui masclista, però que peta els nivells de testosterona acceptats per l’igualòmetre, segur, i amb escreix. Però aquí no s’equivoca ningú, ni els que fan les lleis, ni els que les apliquen. Mentrestant, milers de dones continuen sense denunciar la violència que pateixen perquè el sistema no les protegeix. Aquesta guerra que s’està generant al voltant d’un tema tan urgent com la violència masclista és absolutament desoladora i genera encara més desconfiança (si és possible) de les dones en general i de les dones agredides en concret, que no troben mai el suport just en aquesta societat permanentment injusta amb elles. Resulta molt depriment que de qualsevol desgràcia se n’aprofiti el cinisme polític. De seguida les dones deixen de ser les protagonistes perquè ho siguin els jutges i els polítics i les baralles partidistes. Però ja ens diuen les Nacions Unides que som números. Números que es converteixen en vots. I a qui els surt rodó és als de sempre.