Oblit i perdó

Des que s’ha hagut de posar sobre la taula la simple possibilitat que s’aprovi una amnistia per tot allò esdevingut a Catalunya durant els anys del Procés que els ànims polítics s’han alçurat encara més, i que la dreta amb voluntat repressora s’ha enfilat d’una manera molt més agressiva a la seva muntanya nacionalista. Tot allò que va passar seria perdonat; aquell llarg i escabrós judici de farsa als polítics sobiranistes quedaria sense cap mena d’utilitat ni recorregut; tots els judicis pendents a activistes —més d’un miler— quedarien desactivats, com també els que hi ha encara en dansa als policies que s’haurien excedit sàdicament en l’ús de la força aquell primer dia d’octubre. Per un costat, es vol fer un ús polític d’allò que va passar, però per l’altre es vol deixar sense efecte —oblidat—, sobretot ara que s’endevina que a escala internacional es poden perdre tots els plets. El que va tenir aquell judici de pantomima judicial, d’exhibició grollera de legalisme nacionalista, d’absurd sense cap ni peus (es jutjaven polítics per haver facilitat una votació!) podria quedar severament corregit, i Espanya rebre un escarment absolut, que impedís en el futur repetir la jugada repressiva. El sobiranisme podria guanyar la batalla legal europea, però si tot plegat és esborrat (amnistiat), aquí no ha passat res, i es tornaria a la casella d’inici, almenys retòricament. I dic això perquè tothom pot endevinar que, per molt que ja pogués tornar Puigdemont i Junqueras deixés d’estar inhabilitat, no es repetiria cap jugada unilateral, cap estratègia sobiranista seriosa seria empresa amb voluntat de culminar el camí cap a un estat propi. L’amnistia és el preu que es paga per aconseguir estabilitat, com ja va passar després del franquisme. Tant els castigadors com els contestataris paguen un preu: els uns han d’admetre els seus errors; els altres que les seves ambicions i maneres van ser desaforades. Tot i això, com ja sabem per la nostra història —les lleis de 1976 i 1977—, una amnistia és un fet puntual, que fins i tot multiplica el càstig possible per a esdeveniments posteriors de les mateixes característiques. Aquelles lleis preparaven el blindatge de la Constitució del 78. Perquè tot plegat és un perdó legalitzat, però també una assegurança davant del futur. L’amnistia reforça l’estructura que la concedeix, aquesta ha estat sempre la idea. Es fa poc versemblant pactar una amnistia amb aquells a qui vols deixar enrere per sempre més.   

Recordem també les amnisties fiscals —l’última del 2012—, que sempre han passat per sota del radar de l’opinió pública, tot i ser un escàndol de dimensions revoltants. Aquesta mena de tripijocs legals ens han costat, com a contribuents, centenars de milions d’euros, que s’han deixat d’ingressar a les arques públiques, amb l’excusa de fer retornar capitals a l’estat que n’havien marxat de manera fraudulenta. A l’estafador penedit se li han concedit més garanties i facilitats que al polític rebel, sobretot perquè aquí hi ha qüestions etnoculturals no gaire soterrades. Qui ens roba és més tolerat que el suposat traïdor.