Obra inacabada

Estic escrivint un llibre. De fet, estic escrivint tres o quatre llibres. N’he perdut el compte. Els escric des de fa uns deu o quinze anys. Potser més. També he perdut el compte d’això. Però és, serà, la meva gran novel·la. La primera. O tal vegada serà també l’última. Potser l’única. O potser no l’acabaré mai. Darrerament hi pens sovint: ha de menester el món el meu llibre? L’he de menester jo? Per què? 

Abans tenia la sensació que era necessari “fer coses”, una expressió tan abstracta com emfàtica, totalment buida de contingut però que jo sempre feia servir prenyant-la d’un determinisme maníac. Sentia que havia de demostrar quelcom, provar-me. Ara comprenc que just autoimposar-me aquesta missió era una prova irrevocable del meu inapel·lable i total fracàs. 

Amb el temps això de demostrar no sé què a no sé qui s’ha calmat. Ja no sent l’exigència de reivindicar-me davant del món, però continuu en perpetu estat d’alerta: sempre tenc la sensació que he tudat el dia, convisc amb la frustració constant de no haver acabat res del que volia acabar, de no haver avançat ni un poquet de res en cap dels meus grans projectes. Em dedic sols a posposar dates d’entrega, eternitzar feines que podria haver rematat en unes hores i dosificar el meu ranquejant entusiasme per anar complint amb els compromisos inajornables. 

Supòs que hauria d’assumir que aquesta és la meva vida, ara: som autònom. Tot i que m’agrada més fer servir l’anglicisme freelance, perquè em fa sentir com una fletxa sense arc, un cos lliure i dinàmic que travessa l’aire amb la intrepidesa cega d’un míssil a punt de fer blanc. 

Apag incendis i tap forats. Això faig. I vaig fent un poc de Sísif, però sent conscient de l’absurditat d’empènyer la roca. Fa uns anys pensava que era important deixar petjada, que la gent recordés el teu nom, no només “fer coses” sinó també “grans coses”. Darrerament em deman per què? I si desaparegués sense deixar rastre? I si tot el que he escrit i produït, tots els meus programes de ràdio, articles, entrevistes, discos, s’esvaïssin amb mi? Quina importància tendria? Tanmateix, quants anys més em sobreviurien? Tendria sentit que ho fessin? 

Prop d’un any després d’anunciar el tancament del webzine 40Putes, durant un suposat canvi de servidor, tot el contingut va deixar d’estar disponible. Continua offline. Amb el temps he desenvolupat una idea romàntica respecte d’aquest tema: 40Putes era l’expressió d’un moment molt concret; més enllà d’unes quantes entrevistes, algunes de publicades de fet en un llibre, té més sentit que tot allò s’hagi evaporat amb el zeitgeist que el va parir. 

I de vegades pens que seria preciós que tot el que has fet, tot rastre inanimat que has existit, s’esborrés amb tu, un cop mors: deixar aquest món inalterat, sense màcula, tan bell i miserable com el vares trobar, sense una paraula de més; que l’únic rastre que mai has existit siguin només els fantasmes de les teves grans obres inacabades, aquelles que ningú entre els vius no coneixerà mai.