Obrir les fosses és començar a fer justícia quan el feixisme no és mort
El 30 d’agost passat, tota la classe política alemanya condemnava l’intent d’assalt a la seu del Parlament Federal (Reichstag) per part d’un petit grup que cridava consignes neonazis. “És un atac insuportable al cor de la nostra democràcia. Mai no ho acceptarem”, va declarar el president d’Alemanya, Frank-Walter Steinmeier. Els mateixos dies, al Parlament balear, el cap de Vox a les Illes, Jorge Campos, pujava com a diputat que és a la tribuna dels oradors per fer befa i criticar al Govern que s’entretengui i gasti la que és una gairebé insignificant part dels pressupostos públics per obrir les fosses on es troben les restes dels assassinats pel franquisme. Tampoc no s’hauria de consentir. És més, ens feim un escàs favor com a societat i feim un mal a la democràcia representada al Parlament si pensam que se’l castiga amb la indiferència o el menysteniment. Aquells que voldrien que totes les fosses continuassin tapades i que l’única memòria que es tingués fos la que els feixistes han transmès, aquests negacionistes d’allò que s’evidencia cada vegada que s’obre una fossa de la Guerra Civil, avui tenen veu i vot al Parlament.
Dia rere dia comprovam que el feixisme no és mort. I l’única manera d’enterrar-lo és destapar la memòria històrica, obrir les fosses, recuperar els cossos dels milers de persones que varen ser assassinades, conèixer la crueltat amb la qual se’ls va separar de les seves famílies i se’ls va enviar davall terra com a càstig pel seu compromís polític, molts de pics ni tan sols per això. Obrir les fosses és començar a fer justícia, és iniciar un camí llarg de restitució democràtica, un camí que passa per saber què va passar exactament, com es va fer, qui foren els botxins, qui els còmplices, qui dissenyava l’estratègia i qui ordenava les matances i estenia una por i una repressió que varen durar llargues dècades. Un camí que haurà de passar també per la reparació jurídica i, alhora, per una explicació que cal que arribi al conjunt de la societat, també i especialment a l’escola. Mai no podrem agrair prou la tasca que han fet i fan els historiadors que ho investiguen.
Com afirmen moltes de les persones que treballen per la restitució de la memòria històrica, les víctimes que ara es van trobant i les històries que es van coneixent simbolitzen els centenars, milers que mai no es podran trobar. El de les víctimes del feixisme no és un tema menor ni és un tema passat. D’aquí que tot l’esforç que es faci és poc si es té en compte que només quan tothom vegi com a innaceptable qualsevol mostra de feixisme podrem construir una democràcia sòlida i duradora.
