Obro debat, sobre els homes, amb l’estimada Anna Manso
Llegeixo a l’ARA un article de l’estimada Anna Manso, on, a propòsit de la guerra entre Israel i Palestina, diu: “El que sí que tinc clar és el motiu que ha portat la Rosa a escriure’m. Ella veu el mateix que jo: senyors en guerra. Homes, no dones. Homes en guerra i homes i dones de totes les edats sofrint-ne les conseqüències”.
Dir que són “els homes” (com a gènere) els que fan la guerra, em sembla injust, i no només per generalista. En tot cas, són els homes els que van a la guerra obligats. He vist, aquests dies, el fascinant documental de la II Guerra Mundial amb imatges acolorides. El “Dia D”, veus els soldats homes, terroritzats, saltant dels vaixells i sabent que –així ho explica un supervivent– molt pocs veuran sortir el sol l’endemà.
La majoria de dirigents del món, en aquests moments, són homes. Però no podem afirmar que si manéssim les dones no hi hauria guerres, ni que una dirigent dona no hauria ordenat, igualment, el desembarcament de Normandia, per derrotar els nazis (també comandats per un home). En la història del món, les dones també han atacat. L’emperadriu de Palmira o la reina Boudica. Margarida d’Anjou o Margaret Thatcher. No comprenc la violència, excepte si és en defensa pròpia, i per això, de totes les que esmento, m’agrada la Boudica, que es revolta contra el masclisme envers les filles. Quan analitzo el comportament de Vladímir Putin no penso que actua en tant que home, perquè quan analitzo el comportament de la nazi Ilse Koch, que es feia llums amb les pells tatuades dels presoners, no penso que actuava en tant que dona. Diria que és el poder el que ens pot fer cruels sense distinció de gènere.
