EN TEMPS DE FRANCO, la serra de Tramuntana estava declarada com a “paisatge pintoresc” i com a tal estava protegida. Una imatge de postal, una consideració estètica del territori amb un destinatari clar i prioritari: el turisme. Per això, sorprèn que, 45 anys després, el Consell de Mallorca posi en marxa l’Observatori del Paisatge de l’illa i que transmeti sobretot la idea que el seu objectiu és minvar els impactes estètics. Sorprèn que en les primeres línies de l’exposició dels motius del document Estratègia de paisatge del Consell de Mallorca, que és la base per a la creació de l’Observatori, es refereixi al paisatge de Mallorca com “un bé col·lectiu de la societat mallorquina, un component destacat de la identitat i el caràcter del territori i la societat insulars, i un patrimoni valuós que diferencia i qualifica l’experiència turística”. Al tema de l’atractiu turístic hi torna diverses vegades. Així que a una les lletres se li fan petites quan, entre i entre, pot llegir la necessitat de pensar el paisatge amb objectius de sostenibilitat, de protecció i d’ordenació. És clar que això topa amb les obres de l’autopista de Llucmajor a Campos, i cau amb un gran estrèpid, és clar.
A banda que aquesta observació, ara com ara, es farà sobre un Pla Territorial que és del 2004, del temps de Maria Antònia Munar, perquè les grans modificacions fa anys i anys que estan endarrerides, el que em preocupa és que aquest Observatori, tal com s’ha anunciat per part de la consellera responsable, persegueixi una operació de maquillatge del paisatge mateix, una manera d’ensucrar-lo de cara a la galeria, per no afrontar la profunda planificació territorial que l’illa necessita amb urgència.
Si llegiu l’entrevista a Carlos Garrido que publicam en aquest setmanari, qui ha estat un divulgador dels paisatges màgics de les Illes es manifesta en certa mesura penedit d’haver-ne fet difusió, perquè en comptes de sumar estimació per aquests paisatges, s’han convertit en productes de consum, ve a dir. Un consum tan aberrant com el de les corregudes de motos per la carretera de la Tramuntana, que també es denuncien des de la portada d’aquesta edició.
Posar bona part de l’èmfasi en l’estètica, en la postal per als turistes, era i continua sent el gran error d’aquesta terra. El paisatge o, més ben dit, el territori necessita ordenar-se a fi d’aconseguir una major autonomia alimentària, pensant en l’agricultura i la ramaderia, en els recursos hídrics, en un urbanisme que ha de ser molt restrictiu i en tot allò que ens faria arribar a una comprensió profunda d’aquest territori i a la consciència que, si el necessitam, és per a nosaltres, no per a les fotos que se’n puguin endur els turistes.
No ho feim així. Tornem a la serra de Tramuntana com a exemple. Aquella protecció franquista de “paisatge pintoresc” va ser substituïda dècades després per la de Patrimoni Mundial de la Unesco. Des d’aquest reconeixement mundial, no s’ha fet res o gairebé res de planificació. Això sí, promoció, promoció i més promoció.