Obviar l’obvietat

L’any 1995 es feia a Calvià un consell informal de ministres de turisme de la UE. Aquesta setmana entrant, a Mallorca, hi ha convocada un nova reunió de ministres de turisme europeus, a l’àmbit de la presidència espanyola de la UE, com també passava en aquella ocasió. Més d'un quart de segle de distància entre un i l'altre. En aquest lapse de temps, el nombre de turistes arribats a les Balears s’ha més que duplicat. 

Si agafam anys complets, com a referència, el 1994 van arribar a les Balears 7,9 milions de turistes, mentre que l'any passat la xifra de turistes s’enfilava als 16,4 milions. L’any 1994 es pot considerar com l’inici del tercer boom turístic, que s'allargaria fins l'any 2000, en què n’arribaren 9,8 milions. Es venia d’una crisi del sistema monetari europeu i d’un daltabaix energètic i de l’alentiment generalitzat de l’economia mundial, que es va intentar contrarestar a Espanya amb tres devaluacions de la pesseta en menys de dotze mesos. El mateix any 1995 encara n’hi hauria una quarta. Al dúmping del mercat, produït per les depreciacions monetàries, s'hi ha de sumar la inestabilitat geopolítica derivada de la Guerra del Golf a la zona de la Mediterrània Oriental, que va afavorir les Illes Balears. Es passava, en un tres i no res, d’una crisi de lideratge a noves xifres rècord. Però els problemes estructurals seguien existint.  

Si es va a l’hemeroteca, encurioseixen les cròniques del dia següent de la reunió de ministres a Calvià, en les quals destaca el fet que els assistents assumiren la seva incapacitat per resoldre “loscuellos de botellaque atenazan al sector” (diari El País).  Sortiren del pas acordant introduir en la revisió del Tractat de Maastricht el document conjunt que elaboraren en la reunió. Aleshores, en matèria de turisme, a la Comissió Europea la dialèctica estava entre països emissors i països receptors de turisme, i aquests últims es negaven a cedir competències per a una política europea comuna, per no sucumbir definitivament davant el poder dels grans operadors del centre i el nord d'Europa. En tot cas, el vencedor sempre era el mercat. 

El secret més ben guardat al món del turisme era el de la matèria primera. A les Balears hi havia literatura contundent i exemples suficients per no caure en cap parany. Des de George Sand, que parlava de “belleses tan suaus i tan estranyes i tan sublims grandiositats”, capaces de competir amb Suïssa (llavors la gran destinació turística d'Europa), als pioners del primer turisme a Mallorca, que havien inspirat un model turístic d’èxit, no agressiu per a la societat receptora, ni per a l’entorn, ho tenien clar: la matèria primera és el medi, en el sentit més ampli. En el moment del turisme de masses la societat receptora espanyola no tenia les institucions, ni els mecanismes, per a un control democràtic del medi, la idea de la matèria primera es va esvair. Restar importància al món local.

Obviar l’obvietat va servir per crear un relat en què el protagonista principal era l’operador turístic. Amb un escut de protecció que consistia que de turisme només en podien parlar els professionals i els experts. D’aquesta manera, el mercat podia seguir campant a gust fins que arribàs una nova crisi. Efectivament, la nova crisi va estar provocada per l’alentiment de l’economia alemanya, a causa de l’impacte de la unificació, i pels efectes a curt termini derivats de la implantació de l’euro i de l’atemptat de les Torres Bessones i l’escalada bèl·lica subsegüent. El mercat va fer un nou salt cap endavant, amb una efervescència desconeguda gràcies a l’aparició disruptiva d’Internet, com a nou protagonista. 

Actualment, amb una xifra de visitants insostenibles, amb un espai públic congestionat i sobreexplotat comercialment, amb un procés de gentrificació  que sembla no tenir fi i convertides les Illes en una destinació preferent per a la inversió immobiliària dels europeus, es fa difícil mantenir la tesi del turisme com una activitat aïllada, amb una dinàmica pròpia, al marge de la societat i d’un model econòmic global. La closca d'ou que el protegia es va trencar per l’evidència dels seus efectes i per les exigències  del Pacte Verd Europeu i la transició cap un nou horitzó comunitari. El medi és un bé comú i una responsabilitat de tots, ja no es pot amagar. 

El moment només s'entén, concretament, des d'una perspectiva d’una estratègia de país inclusiva, compartida i amb la participació de la societat civil i els sectors productius arrelats al territori. En rompre el tabú de la 'inviolabilitat' del turisme per mans profanes, apareixen dos conceptes fins ara repudiats: el decreixement i la diversificació. El decreixement per evitar els excessos i la pressió abusiva sobre el medi i per preservar la biodiversitat i la cultura. Per això, l'única capacitat de què es disposa, com a comunitat, és actuar sobre l'oferta, eliminant aquella obsoleta i fent desaparèixer la il·legal i, punxant, amb l'ajuda d'Europa, la bombolla immobiliària. No es pot actuar d’altra manera sobre el mercat, des de les Illes. 

Però decréixer implica diversificar per crear una economia més potent. Per això, el primer escull que cal superar és el 'realisme turístic' que condemna les illes al monoconreu i a l’especulació immobiliària, com a úniques activitats econòmiques suposadament possibles, per deixar aflorar una realitat més rica i diversa. Per rompre la barrera cultural imposada pel sistema es necessita ajuda. Segurament, com va passar fa 28 anys, els ministres de Turisme es mostraran incompetents per superar els 'colls d’ampolla que tenallen el sector', encara que, per ventura, sigui suficient que se'n vagin amb la idea d’una societat culta, reivindicativa i capaç.