Obvietats

El caos gros va començar aquest divendres passat, al capvespre. Tot l’horabaixa hi va haver motos trucades, amb un tub d’escapament preparat per generar una gran estridència, que corrien, anant i venint, sobretot del quilòmetre 44 al 45 de l'Ma-10, el que travessa l’esplanada del mirador de les Barques, una propietat compartida entre l’Ajuntament de Sóller –que en renega–, el de Fornalutx, que no té vigilància nocturna, i el Ministeri d'Obres Públiques, que l’any 1961 va ajuntar les pedres que configuren el mateix mirador i la barana que protegeix els visitants de llenegades fortuïtes i a qui, de llavors ençà, no li han vist mai més el pèl. El renou i la calor, durant la posta de sol, ja eren insuportables. Per no parlar del greu perill generat a la carretera. Després va caure la fosca i les motos varen donar pas als cotxes, trucats amb el mateix objectiu, que varen córrer fins les 3 h de la matinada, quan una patrulla de la Guàrdia Civil, a qui havíem començat a cridar devers les 18 h, va arribar a l’esplanada i va demanar amablement als pilots que abandonassin els seus propòsits. Així ho varen fer. A les 4 h, dormíem.

Dissabte vàrem tenir el mateix escenari, així que vàrem començar a telefonar de bell nou. “És que han arribat pasteres”. Que trist, vaig pensar. Tots aquests degenerats, que no senten cap respecte per res, ni pels animals, ni pel paisatge, ni per la vida de les persones, ni tan sols per la seva vida pròpia, ja que també la posen en perill constantment, deixant un rastre de cadàvers a la carretera recordats amb flors, creus i làpides mortuòries –tres morts, fa just dos caps de setmanes, sense comptar els ferits–, tots aquests degenerats, dèiem, poden convertir impunement la Serra en un infern, gràcies que una pobra gent que ha travessat la Mediterrània dins una barcassa també s’ha jugat la vida, però, en el seu cas, per sobreviure. Costa contenir la ràbia. Tanmateix, els agents varen acabar venint. Quan ja feia hores que els delinqüents operaven, però varen venir. I és que hi ha molts agents que s’han mostrat repetidament a favor d’aquesta causa, si bé ells no tenen cap poder per canviar les coses.

Diumenge, que varen competir motos i cotxes conjuntament durant pràcticament totes les hores de llum, ni tant sols ens agafaren el telèfon al 062. Ni a mi ni als meus veïns. Les pasteres, supòs. Així que he hagut de renunciar a continuar llegint Reis del món, la darrera i deliciosa novel·la de Sebastià Alzamora, que volia llegir aquest cap de setmana, perquè resulta impossible concentrar-se en res que no sigui el renou dels motors trucats.

Dilluns, arribà una certa calma. Tanmateix, a les 09.30 h del matí ja vaig sentir passar una moto a tota velocitat que devia haver regirat el cor fins i tot del voltor més vell. I no passà una hora seguida que no en passàs qualcuna. Pensàrem que es podria fer una pel·lícula d’aquestes futuristes on els voltors deixassin de menjar carn morta per posar remei a aquesta situació que els traumatitza.

Fa algunes setmanes va sortir a la premsa una fotografia on apareixien els màxims responsables polítics d’aquesta lamentable situació. A l’article s’hi feia saber que, al llarg de tota l'Ma-10, s’havien substituït tots els indicadors de velocitat limitada a 70 km/h per uns de nous que la limitaven a 60 km/h. Tret d’algunes zones, com el mirador de les Barques, on la limitació s’havia reduït a 50 km/h i s’havien instal·lat damunt el paviment unes bandes sonores destinades a moderar la velocitat. I també posaven en coneixement dels ciutadans que havien substituït la línia discontínua seguida, que indica perill permanent, per una línia contínua al llarg dels prop de cent quilòmetres que té aquesta maleïda carretera i que prohibeix específicament els avançaments. Bé. Aquests dies, ens trobam amb gent, amb coneguts i amics que ens feliciten perquè han vist aquesta informació als diaris i creuen que el Govern ha resolt el problema de les competicions il·legals de motos i cotxes trucats a la Serra. Ja era hora, diuen. No sabem com ho han fet per resultar tan creïbles. Perquè, si hi pensam un instant, és fàcil deduir que uns delinqüents professionals que ja anaven a 120 km/h quan just estava permès anar a 70 km/h, generant amb els seus motors més de 125 decibels per vehicle –el màxim permès són 90 (els que genera un avió quan aterra a Son Sant Joan)– i operant uns avançaments perillosíssims, fins i tot dins les voltes, ocupant temeràriament el carril contrari –això quan la línia era discontínua–, quan s’han trobat amb aquesta nova normativa, que, segons indiquen els mateixos responsables polítics ha costat prop de 100.000 euros a l'erari públic, s’han vist amb feines per poder-se aturar de riure.

Volem recordar aquí les declaracions que fa un moter d’aquests a l’encertat documental d'Alejandro Dioscórides, dedicat a aquesta problemàtica, emès per IB3 fa uns anys: “Això no ho erradicaran mai perquè jo tenc tot el dret de fer-ho. Pagant els meus impostos, puc fer servir aquesta carretera com em doni la gana. Que la moto fa renou? Home! La moto ha de fer renou! Com no ha de fer renou, la moto! Que el renou molesta? A mi també hi ha coses que em molesten”. Unes declaracions que es comenten per si mateixes: jo vaig pagant els meus impostos i, per tant, puc molestar tothom, puc burlar les lleis i puc posar la vida dels altres en perill, sense haver de donar explicacions a ningú. De cine! De documental, en aquest cas.

Ja fa un parell d’anys que els veïns estam en contacte amb les autoritats per denunciar aquesta xacra. Poc abans de la pandèmia, ens varen demanar si podíem redactar un document suggerint-los una llista de mesures coercitives. Tot i que aquesta és la seva feina i no la nostra, vàrem elaborar aquest document –faríem el que fos– i els el vàrem enviar. Òbviament, dins la nostra llista no hi havia aquestes mesures absurdes que, no obstant això, han resultat tan convincents com inútils. De la nostra llista, però, no se n’ha aplicat ni una sola, de mesura. És molt fàcil posar fi a aquest problema. Només s’ha d’aplicar la llei. “Tots som iguals davant la llei”, no ho deia aquell!? Doncs això. Si divendres passat –o qualsevol dia– els agents haguessin aplicat als pilots furtius que varen trobar a l’esplanada allò que la llei diu, degudament explicat al BOIB, amb dibuixos i tot, segur que dissabte no haurien tornat, ni diumenge, ni... D’altra banda, tal com consta a la nostra llista de mesures coercitives, si posassin un servei de vigilància en aquests quatre punts de la Serra que aquests delinqüents fan servir com si fos ca seva, s’acabaria aviat el problema. I això, no només costaria menys de 100.000 euros, sinó que en recaptaria un bon feix. L’equació és molt simple: la Serra és Patrimoni de la Humanitat. La humanitat, especialment a l'Ma-10, és plena de vàndals. Per tant, el Patrimoni de la Humanitat necessita protecció permanent.

Però de vegades sembla que els enemics del Govern no siguin aquests delinqüents motoritzats de la Serra, que es riuen de les seves operacions, sinó nosaltres mateixos, els veïns. Què s’ha aconseguit amb les seves mesures? Hem de remarcar que la limitació de velocitat a 70 km/h era una limitació proporcionada i raonable. I, tenint en compte que les bandes sonores situades al mirador no han servit per a res pus que per fer audible el pas dels cotxes normals, un renou que abans no se sentia, la limitació a 50 km/h en aquest tram, així com les bandes sonores, era del tot innecessària. Ara, però, els agents s’amaguen sovint per allà amb un radar en dies i horaris en què passa més gent normal que no pilots temeraris, amb la qual cosa han cosit a multes gent respectuosa amb la carretera que estava avesada a passar-hi a 70km/h i a qui han sorprès a 55 km/h. Què s’ha aconseguit, idò? S’ha aconseguit posar el poble en contra nostra. Pura estratègia militar.

No podem fer una altra cosa, idò, que felicitar de cor les administracions implicades. Amb tota facilitat, han sabut convertir allò que és, empíricament, un fracàs rotund en un èxit estratègic. Teniu la nostra admiració i reconeixem haver perdut la partida per golejada humiliant. Ara just us manca convertir aquests depravats que simbolitzen allò més lamentable de la degradació de l’ésser humà, al qual menyspreen, en herois esportius, per exemple. És qüestió de temps. De moment, tenim que la serra de Tramuntana no és cap patrimoni de res sinó un paradís d’actes vandàlics permanents absolutament fora de control.

P.S.: Abans de cloure aquest text, arriben una dotzena de motos que circulen a tota velocitat eixordant la vall de Sóller sencera. Quan arriben a la volta del Mirador, la que més els excita, es troben amb uns cotxes que respecten els senyals de trànsit. Això els fa frenar i els posa d’un mal humor incontenible. Per expressar aquest mal estar, embraguen i exciten els motors a fons. Finalment, canvien de marxa, es boten la línia contínua i avancen tots els cotxes en plena volta d’una sola accelerada. I així successivament.