Occident no entén el canvi profund de Rússia
El viatge de Vladímir Putin aquesta setmana a Pequín és una altra demostració clara de la proximitat actual entre Rússia i la Xina. No obstant això, molts a Occident encara volen creure que la seva aliança és una aberració, impulsada per l’antiamericanisme emocional del senyor Putin i la seva fixació tòxica amb Ucraïna. Segons aquest raonament, quan el senyor Putin i les seves obsessions fosques deixin de formar part de l’equació, Moscou intentarà reconstruir els llaços amb Occident, sobretot perquè els vincles entre Rússia i la Xina són poc profunds, mentre que el país té segles de dependència econòmica i cultural respecte a Europa.
Aquesta visió il·lusòria, per molt atractiva que sigui, no té en compte la transformació de l’economia i la societat de Rússia. Des de la caiguda de la Unió Soviètica Rússia no havia estat mai tan distanciada d’Europa, i mai en tota la seva història havia estat tan lligada a la Xina. La veritat és que, després de dos anys de guerra a Ucraïna i de les doloroses sancions occidentals, no és tan sols el senyor Putin, qui necessita la Xina; sinó que també la necessita Rússia.
La Xina s’ha convertit en el soci més important de Rússia: no només ha proporcionat un salvavides a la màquina de guerra del senyor Putin, sinó també a tota l’economia amenaçada del país. El 2023, el comerç de Rússia amb la Xina va assolir un rècord de 240.100 milions de dòlars, més d’un 60% per sobre dels nivells anteriors a la guerra, ja que la Xina va representar el 30% de les exportacions de Rússia i gairebé el 40% de les importacions.
Abans de la guerra, el comerç de Rússia amb la Unió Europea era el doble que amb la Xina; ara és menys de la meitat. El iuan xinès, no pas el dòlar ni l’euro, és ara la principal moneda que s’utilitza per al comerç entre els dos països, cosa que el converteix en la moneda en què es fan més operacions a la Borsa de Moscou i l’instrument de referència per a l’estalvi.
Aquesta dependència econòmica s’està filtrant a la vida quotidiana. Els productes xinesos són omnipresents, i més de la meitat del milió de cotxes venuts a Rússia l’any passat es van fabricar a la Xina. És significatiu que avui dia les sis principals marques estrangeres d’automòbils de Rússia siguin totes xineses, gràcies a l’èxode de les empreses occidentals, fins ara preponderants. Passa una cosa semblant en el mercat dels telèfons intel·ligents, on els Xiaomi i els Tecno de la Xina han eclipsat Apple i Samsung, i en el sector dels electrodomèstics i molts altres articles quotidians.
Aquests canvis són tectònics. Fins i tot a l’època tsarista, Rússia enviava les seves mercaderies a Europa i depenia dels productes manufacturats importats d’Occident. Els oligarques russos, inclosos a la llista negra per la majoria de països occidentals, s’han hagut d’adaptar a la nova realitat. El mes passat, l’empresari Vladímir Potanin, que té una fortuna d’uns 23.700 milions de dòlars, va anunciar que el seu imperi de coure i níquel es reorientaria cap a la Xina, i que això inclouria traslladar les instal·lacions de producció al país asiàtic. “Si estem més integrats en l’economia xinesa –va dir–, estarem més protegits”.
Darrere l’economia ve l’educació. Els membres de l’elit russa s’escarrassen per trobar tutors de mandarí per als seus fills, i alguns dels meus contactes russos es plantegen enviar els seus fills a universitats de Hong Kong o de la Xina continental, ara que les universitats occidentals són molt més inaccessibles. Aquesta evolució és més que anecdòtica. L’any passat, quan la Xina es va obrir després de la pandèmia, 12.000 estudiants russos van anar-hi a estudiar, gairebé quatre vegades més que als Estats Units.
Aquesta reorientació de l’oest cap a l’est també és visible entre la classe mitjana, sobretot pel que fa als viatges. Ara, per exemple, hi ha cinc vols al dia que connecten Moscou i Pequín en menys de vuit hores, amb un bitllet d’anada i tornada que costa uns 500 dòlars. Per contra, arribar a Berlín, una de les moltes destinacions de cap de setmana europees freqüents per als russos de classe mitjana abans de la guerra, ara pot suposar un dia sencer i pot costar fins a dues vegades més.
A més, les ciutats europees estan sent substituïdes per destinacions turístiques com Dubai, Bakú (capital de l’Azerbaidjan) i Istanbul, mentre que cada vegada es fan més viatges de negocis a la Xina, l’Àsia central o el Golf. Aïllada d’una gran part d’Occident, que ha suprimit els vols directes a Rússia i ha reduït significativament la disponibilitat de visats per als russos, la classe mitjana russa va a altres llocs.
Els intel·lectuals també estan virant cap a la Xina. Els científics russos comencen a treballar amb i per a empreses xineses, especialment en camps com l’exploració espacial, la intel·ligència artificial i la biotecnologia. La influència cultural xinesa també està creixent a Rússia. Tenint en compte que escriptors occidentals com Stephen King i Neil Gaiman estan retirant els drets per publicar les seves obres a Rússia, els editors estan ampliant la nòmina d’obres xineses. Amb el suport de grans subvencions per a traductors impulsades pel govern xinès, aquest esforç està destinat a provocar un auge dels llibres xinesos.
La cultura xinesa no substituirà la cultura occidental com a punt de referència principal dels russos de manera imminent. Però s’ha produït un canvi profund. Des de l’altra banda del Teló d'Acer, Europa es veia com un far dels drets humans, la prosperitat i el desenvolupament tecnològic, un espai del qual molts ciutadans soviètics aspiraven a formar part.
Ara un nombre creixent de russos instruïts, a part de sentir rancúnia contra Europa per les seves sancions punitives, veuen la Xina com una potència tecnològicament avançada i econòmicament superior a la qual Rússia està cada cop més connectada. Sense un camí fàcil per tornar als vincles normals amb Occident, és poc probable que això canviï aviat.
A la novel·la distòpica El día del oprichnik (publicada per Alfaguara), Vladímir Sorokin descriu una Rússia del 2028 profundament antioccidental que sobreviu gràcies a la tecnologia xinesa i alhora és escenari d’una brutalitat medieval comparable a la de l’època d’Ivan el Terrible. Cada dia que passa, aquesta novel·la inquietant i prescient –publicada el 2006 com a advertència a Rússia sobre el rumb que agafava el senyor Putin– s’assembla més al que veiem a les notícies.
Copyright The New York Times
