Occident no es mor, però s’hi esforça
Un grup d'experts centristes d'Europa, del Sud Global i, després de la victòria electoral de Donald Trump, dels Estats Units, creu que Occident està en declivi. Sens dubte, mai no s'havia concentrat tant poder en tan poques mans (i en tan pocs codis postals) a Occident, però això vol dir que el poder occidental està condemnat?
A Europa hi ha bones raons per abraçar el discurs del declivi. De la mateixa manera que l'Imperi Romà va traslladar la seva capital a Constantinoble per estendre la seva hegemonia un mil·lenni més, abandonant Roma a mercè dels bàrbars, el centre de gravetat d'Occident es va traslladar als Estats Units, deixant la Gran Bretanya i Europa en un estancament que les està fent més inertes, endarrerides i irrellevants. Però hi ha una raó més profunda per al fatalisme dels experts: la tendència a confondre el declivi del compromís d'Occident amb el seu propi sistema de valors (drets humans universals, diversitat i obertura) amb el declivi d'Occident. Com una serp que muda la seva pell, Occident està guanyant poder en desprendre's d'un sistema de valors que va sostenir la seva ascendència durant el segle XX, però que al XXI ja no serveix a aquest objectiu.
La democràcia no ha sigut mai un requisit per al sorgiment del capitalisme, i el que ara considerem el sistema de valors d'Occident tampoc no ho és. El poder d'Occident no es va construir sobre principis humanistes, sinó més aviat sobre una brutal explotació domèstica, juntament amb el comerç d'esclaus, el comerç d'opi i diversos genocidis a Amèrica, Àfrica i Austràlia.
Durant el seu ascens, el poder occidental es va desbocar a l'estranger. Europa va enviar milions de colons per subjugar pobles i extreure recursos. Els europeus van fer veure que els nadius que es trobaven no eren humans i van declarar la seva terra terra nullius, una terra sense gent per als colons que l'anhelaven –el primer acte de cada genocidi des d'Amèrica, Àfrica i Austràlia fins a la Palestina d'avui–. Però, mentre que a l'exterior era inexpugnable, a casa el poder occidental rebia el desafiament de les classes baixes miserables, que es van revoltar en resposta a unes crisis econòmiques causades pel fet que la majoria no podia consumir prou béns dels que es produïen a les fàbriques d'uns pocs. Aquests conflictes van desembocar en conflictes armats d'escala industrial entre potències occidentals que es disputaven els mercats, i van culminar en dues guerres mundials.
De resultes d'això, les elits occidentals van haver de fer concessions. En l'àmbit nacional, van acceptar l'educació, els sistemes de salut i les pensions públics. En el pla internacional, la indignació davant de les guerres cruels i els genocidis d'Occident va conduir a la descolonització, les declaracions universals de drets humans i els tribunals penals internacionals.
Durant un parell de dècades després de la Segona Guerra Mundial, Occident es va rabejar en la càlida brillantor de la justícia distributiva, l'economia mixta, la diversitat, l'imperi de la llei a casa, i un ordre internacional basat en regles. Des del punt de vista econòmic, aquests valors es van veure extraordinàriament afavorits pel sistema monetari mundial de planificació centralitzada dissenyat pels Estats Units i conegut com a Bretton Woods, que va permetre als EUA reciclar els seus excedents cap a Europa i el Japó, bàsicament dolaritzant els seus aliats per sostenir les seves pròpies exportacions netes.
Però el 1971 els Estats Units s'havien convertit en un país deficitari i, en lloc d'ajustar-se el cinturó a l'estil germànic, van dinamitar Bretton Woods i van disparar el seu dèficit comercial. Alemanya, el Japó i més tard la Xina es van convertir en exportadors nets, i els seus guanys en dòlars es van enviar a Wall Street per comprar deute públic nord-americà, propietats immobiliàries i accions d'empreses en què els EUA permetien invertir als estrangers. Llavors, la classe dirigent nord-americana va tenir una epifania: per què fabricar coses a casa si es podia confiar que els capitalistes de fora enviarien tant els seus productes com els seus dòlars als Estats Units? Així que van exportar línies de producció senceres a l'estranger i van desencadenar la desindustrialització de les zones manufactureres centrals dels EUA.
Wall Street era al centre d'aquest nou i audaç mecanisme de reciclatge. Per exercir el seu paper, havia d'actuar lliure de traves. Però la desregulació generalitzada necessitava una economia i una filosofia política que li donessin suport. La demanda va crear la seva pròpia oferta i va néixer el neoliberalisme. En poc temps, el món estava inundat de derivats que surfejaven el tsunami de capital estranger que inundava els bancs de Nova York. Quan l'onada va trencar el 2008, Occident també va estar a punt de trencar-se.
Els líders occidentals, preses del pànic, van autoritzar que s'encunyessin 35 bilions de dòlars per reflotar els financers, mentre imposaven l'austeritat a les seves poblacions. L'única part d'aquells bilions que realment estava invertida en maquinària es va destinar a construir el capital al núvol que els va donar a les grans tecnològiques el seu poder omnipresent sobre els cors i les ments de les poblacions occidentals.
La combinació del socialisme per als financers, el col·lapse de les perspectives per al 50% més pobre, i el lliurament de les nostres ments a les grans tecnològiques van donar lloc al que podem anomenar un Occident feliç, les arrogants elits del qual no veuen gaire utilitat en el sistema de valors del segle passat. El lliure comerç, les normes antimonopoli, les emissions zero, la democràcia, l'obertura a la migració, la diversitat, els drets humans i el Tribunal Internacional de Justícia han sigut tractats amb el mateix menyspreu amb què els EUA havien tractat els dictadors amics –els seus "propis bastards"– quan havien deixat de ser-los útils.
Amb Europa impotent per la seva incapacitat per federar el poder polític després d'haver federat els seus diners, i el món en desenvolupament més endeutat que mai, només la Xina s'interposa en el camí d'Occident. La ironia, però, és que la Xina no vol ser un poder hegemònic. Només vol vendre la seva mercaderia sense impediments.
Però ara Occident està convençut que la Xina representa una amenaça letal. Igual que el pare d'Èdip, que va morir a mans del seu fill perquè va creure la profecia que el seu fill el mataria, Occident s'esforça incansablement a empènyer la Xina a fer el pas i a desafiar seriosament el poder occidental, per exemple convertint els BRICS en un sistema similar al de Bretton Woods però basat en el renminbi.
El 2024, Occident s'ha continuat enfortint. Però, amb el seu sistema de valors al clavegueram, també s'ha envigorit la seva afició a construir el propi declivi.
Copyright Project Syndicate
