Ocupació: la realitat no supera la ficció
Palmafa cinc anys que vaig escriure el següent titular: “Per què l’ocupació d’habitatges no és un problema greu a les Balears”. Per començar, és obvi que l’ocupació és un problema, i més en el cas de cases que pertanyen a particulars, però és ínfim en comparació amb la manca d’habitatges a un preu que els treballadors de les Balears puguin pagar. Les xifres també ajuden a ubicar la magnitud del problema de l’ocupació a les Illes: l’any passat hi va haver 514 denúncies per aquesta causa, mentre que el total d’infraccions penals va ser superior a 80.000 –per exemple, es varen cometre 2.829 robatoris amb força en domicilis i 940 delictes contra la llibertat sexual.
Llavors em varen explicar –advocats i l’exdirector general d’Habitatge, Eduard Robsy– que la majoria d’habitatges que s’ocupen són de bancs i de fons d’inversió, malgrat que les xifres oficials no en fan distinció entre propietaris. També vaig tenir l’ocasió de parlar amb una dona que va entrar en un pis d’un fons d’inversió perquè arribava el temporal Glòria i fins aquell moment dormia al cotxe amb els seus pares i fills (ella damunt del sostre amb el fill gran). En el moment que em va contar la seva història hi vivien 15 famílies amb 23 infants. Aquesta dona em va parlar de la seva impotència i de com ho passava de malament la filla de 12 anys, que just havia començat a l’institut.
Clar que hi ha delinqüents que ocupen habitatges, clar que hi ha màfies, clar que és inadmissible. Però tot això no em lleva del cap la idea que el més inadmissible de tot és la situació en què es troben milers i milers de persones en relació amb una de les coses més bàsiques que un ésser humà necessita avui dia: un sostre sota el qual dormir. Caravanes, xaboles, ocupació, tendes de campanya, un banc al carrer, no pagar el lloguer... El ventall de la desesperació és ben ample en una terra que és motiu d’orgull per als polítics, perquè les xifres macroeconòmiques, les que menys parlen de les persones corrents, van la mar de bé.
Aquesta setmana he tornat a parlar de l’ocupació, però des d’un altre prisma. El de les empreses que fan negoci amb la misèria i les misèries humanes, les que envien matons a les portes de les cases per assegurar-se que qui hi viu queda aviat al carrer. Un dels mantres habituals dels polítics és que estam en un estat de dret. Però no hi ha dret que això passi. Si hi ha persones que han d’abandonar un habitatge perquè incompleixen la llei, no s’ha d’oblidar que són persones i se les ha de tractar com a tals. I si la Constitució diu que els espanyols tenim dret a un habitatge, no se les ha de deixar sense alternativa ni ajuda. Perquè molts no volem pagar impostos perquè l’Estat es rearmi, sinó perquè tothom sigui tractat amb dignitat, com qualsevol ciutadà mereix. Aquestes empreses tenen l’habilitat d’anar al límit de la legalitat, i se les jutja poques vegades. Però això no és cap argument per fomentar-les, perquè la seva manca d’ètica és humiliant, sobretot per als qui les contracten.
