Els odiadors
L’odi és, com la solidaritat, o l’amor, una construcció social. No tothom estima igual, ni tampoc odia de la mateixa manera. L’amor romàntic és en la nostra societat un mite que perseguim alhora que consumim relacions en lloc de construir-les i alimentar-les. L’odi cap als altres, sobretot cap a qui és diferent, també ha anat evolucionant –com l’amenaça de l’enemic interior i exterior– i ha esdevingut una eina de manipulació de masses al llarg de la història. Cada cop més sofisticada, això sí. L’amor i l’odi comparteixen en el present de les societats capitalistes la seva funcionalitat utilitarista.
És ben cert que també hi ha una solidaritat postissa, però si bé la solidaritat i la cooperació ens han fet avançar com a espècie, des de la protecció col·lectiva de les nostres cries a la construcció de societats més complexes, l’odi és avui un dels acceleradors de la destrucció dels vincles socials, tant al nivell macro com al nivell micro. N’hem de ser conscients i l’hem de combatre.
L’odi no ha estat mai un “estat natural de les coses”, sinó una producció que beneficia qui la produeix. Per això el nombre d’odiadors s’ha multiplicat en els darrers anys, de la mà de xarxes socials com X, i dels nous referents socials de joves i no tan joves com són youtubers i influencers. Quan parlen de qualsevol cosa, traspuen odi. Els defensors de les criptomonedes van colant missatges contra les dones –gairebé inexistents al món dels criptobros–, descarreguen contra el feminisme que deixa al descobert la seva misogínia i potser els seus privilegis; mostren el seu odi als “covards” que no inverteixen com ho fan ells, els amos de la testosterona.
Evidentment, hi ha negoci en l’odi, i, si no, que li ho demanin a Elon Musk, que un dia es passeja de bracet amb Meloni i l’endemà amb Milei, qui, per cert, justificava fa poc el segrest i l’agressió sexual a una activista argentina dels drets humans per part dels seguidors d’aquest personatge. Perquè l’odi en el món algoritmitzat té beneficiaris també tant en el camp polític, com sobretot en l’econòmic. Tots ells, influencers, polítics i periodistes (o comunicadors, si voleu) odiadors es retroalimenten. L’odi té accionistes i dividends, ja sigui en forma de followers, likes, vots o guanys empresarials.
Hi ha una part de l’odi que no és altra cosa que l’expressió d’un malestar, i aquest l’hem d’entendre i fins i tot l’hem de comprendre (que no justificar), per veure en què fallam com a societat, que hi ha gent que té vides tristes i desgraciades. Cada vegada més gent amb vides tristes i desgraciades, si més no en relació amb les expectatives que socialment i culturalment projectam. Hannah Arendt, la filòsofa que va diseccionar l’odi que ens va dur als camps d’extermini, situava aquests malestars com una de les errades del sistema, i concretament dels estats, que acaben per legitimar la violència contra una part de la població, que és assenyalada, en lloc de defensar-ne la diversitat. El nazi Eichmann seria per a Arendt un odiador mediocre, que en realitat es pensava fer el bé, “allò correcte”. D’aquí la banalitat del mal que cal assenyalar i desmuntar.
Per això el genocidi a Palestina i la posició d’Europa és com beure salfumant mentre lluïm un somriure com si fos cava: ens destrueix per dins. Una posició contrària al drets humans que només poden ser universals; incompatible amb exigir res a l’Iran mentre es mira cap a un altre costat amb Israel. Que requereix de la deshumanització i criminalització de la població musulmana que en el segle XXI és una part significativa de la població europea. Que alimenta l’armamentisme mentre la democràcia a Europa encara s’aguanta amb pinces (quanta gent votarà, a les eleccions del juny?). Que arriba a absurds com prohibir a l’exministre grec de finances Yanis Varoufakis l’entrada a Alemanya i de passada, dinamita la llibertat d’expressió amb aquest i amb mil actes més de cancel·lació que s’assemblem massa a les cremes de llibres dels totalitarismes del segle XX. Què diríem, si això ho hagués fet Veneçuela amb qualsevol ministre o exministre espanyol?
Tot plegat ens recorda el poema de Martin Niemöller sobre la indiferència (aquell de “primer s’endugueren els comunistes, però vaig callar perquè jo no era comunista…”), amb l’afegit que ara mateix la posició central d’Europa és fins i tot de complicitat amb els botxins. Una posició injustificable i que, finalment, ve a coincidir amb els odiadors, a efectes pràctics.
Salvar Europa d’ella mateixa, però sobretot dels odiadors, passa en aquests moments per defensar la causa palestina, sense titubejos. No per inventar un nou “eix del mal” com fa Von der Leyen. Si no deixam de deshumanitzar els altres, fins i tot els nostres veïns i conciutadans, qui serà el següent de la llista? Ens cal amb urgència un món on sigui menys difícil estimar, com deia Paulo Freire. I on sigui més difícil odiar, hi afegiria.