Ofegar les institucions
En els darrers vuit anys, la producció de normativa de les institucions públiques catalanes s’ha reduït a prop de la meitat si prenem com a indicador el nombre de lleis, decrets i ordres publicats al DOGC. Si bé és una mesura molt grollera –molta activitat no acaba en una norma–, sí que permet comparar en un àmbit que, a llarg termini, hauria de ser més o menys estable.
Apuntem dues de les moltes possibles causes. Una, l’estabilitat al Parlament afavoreix l’aprovació de lleis. Aquesta obvietat és encara més pregona quan veiem que quan una legislatura “repeteix”, la producció de lleis es duplica: el Parlament porta 8 anys sense repetir. Dues, l’acció del Govern és encara més sensible als canvis i la sensació d’inestabilitat es paga cara: aquí, el punt d’inflexió de la reducció en la producció de decrets i ordres comença fa 13 anys. Segur que encaixa amb la memòria personal de cadascú.
Als escacs hi ha una situació en què la partida no pot continuar, però tampoc hi ha guanyador: a l’ofegat, qui ha de moure no pot fer-ho, perquè té les peces bloquejades o perquè posaria en escac el rei; però, si no mou, l’adversari tampoc no pot matar-lo. Davant del bloqueig, la partida acaba en taules. Semblaria que som aquí: les institucions catalanes estan ofegades per la inestabilitat política circumdant. I, com als escacs, més que culpar qui no es mou, s’ha de mirar també qui no deixa capacitat de moviment: tant costa construir majories per sumar com per restar, però les segones són molt més freqüents.
La temptació davant la inestabilitat és començar una nova partida. Les dades semblen dir-nos el contrari: abans de celebrar eleccions cal refermar les institucions. Per una banda, el nou cicle genera més incertesa i trenca les inèrcies que s’hagin pogut construir. Per una altra, si una nova partida podria justificar-se per un canvi de jugadors, és poc previsible un canvi radical d’actors a les institucions catalanes més enllà d’algunes lleus permutacions. És prioritari que aquests actors facin compromís d’esmena per aportar estabilitat a les institucions, invertir el que queda de legislatura en reprendre la velocitat de creuer, perquè funcionin amb normalitat; amb un projecte polític o un altre, però amb normalitat de funcionament.
Per sentit d’estat. No podem permetre’ns institucions a mig gas dos anys més: les urgències estructurals són moltes i essencials. Cal una treva en molts àmbits (crisi climàtica, desigualtats, discriminacions i drets, reforma de l’Administració...) per la qual és necessari l’impuls coordinat de tots els actors polítics i socials, sense excepcions. Tenim bones experiències en aquest sentit. En calen més.
Per sentit d’oportunitat. Després de les properes eleccions al Parlament de Catalunya seguiran essent necessaris acords a diverses bandes per impulsar polítiques transformadores. Tot el que s’avanci avui en matèria de construir consensos és eficàcia en objectius i eficiència en temps que es guanya a futur. I el futur es construeix en el present.
