Oh, Europa!

Aquest dimecres, dia 9 de maig, tots celebràrem ben feliços el Dia d’Europa. Els habitants dels països membres ens hem donat l’enhorabona i hem recordat, “uno más”, com cantava Mecano, que allò que va unir el carbó i l’acer que no ho separi l’home (de moment). Emperò la realitat, mira que és cabrona, sempre fa el seu camí i ens ha fet veure que d’Europes n’hi ha moltes i de ben diferents.

Per exemple, hi ha l’Europa que no acull refugiats perquè fan nosa. Hi ha l’Europa d’Eurovisió, on tots hem decidit ser xipriotes per un parell de dies i sentir el foc encès d’Eleni Foureira. Hi ha l’Europa de Macron, que va a la seva amb les invasions i les visites a la Casa Blanca. I finalment, hi ha l’Europa dels contrastos i les euroordres, on el delicte depèn del costat de la frontera on t’hagis despertat aquell dematí.

En un lapse temporal de dos dies de diferència, hem pogut llegir a la premsa que a Alemanya han tancat a la presó una dona de 89 anys per fer apologia del nazisme. Sembla que, pobreta meva, li va pegar per escriure que el camp de concentració d’Auschwitz no era d’extermini sinó més aviat com una mena de colònies on la gent anava de manera voluntària a aprendre a fer macramé. Les autoritats germanes la varen avisar fins a sis vegades perquè fes anques enrere i ella es va fer la sueca, tot i que era alemanya. I com que al país de “frau” Merkel no van de verbes, dilluns va ingressar a la garjola per complir dos anys de sentència. Talment a cal veïnat del sud. Llegia a un tuit que si aquesta doneta hagués estat espanyola, a la pell de brau seria una tertuliana estrella a qualsevol de les cadenes, ja no del #TDTParty, sinó d’aquelles on fan debats seriosos i els agrada tant convidar gent de tot color, encara que sigui color merda, per poder dir que la pluralitat passa per escoltar tot tipus d’opinions. I per desgràcia, en haver fet una mitja rialla per l’ocurrència, vaig haver de claudicar que tenia tota la raó del món.

Un dia després al país anomenat Espanya vàrem saber que no prosperava una petició parlamentària en la qual s’instava el govern a retirar el ducat de Franco a Carmen Martínez Bordiú, un títol que el rei Joan Carles #ElCampechano va atorgar al seu iaio, perquè segons va dir el ministre Catalá consideraven que només era un títol honorífic que no aportava cap privilegi ni contraprestació. A l’estat espanyol hi ha encara ara 1400 carrers dedicats a Franco, Primo de Rivera, el 18 de juliol o la División Azul, una aberració de magnituds estratosfèriques que cada vegada que s’ha intentat corregir no era el moment oportú. I amb la suma de moments inoportuns, qui dia passa any empeny i el dret consuetudinari ha fet la seva feina i allò que era anomalia ha passat a ser una norma acceptada i defensada per molts de “demòcrates” de nova fornada. Per tant, no ens hem d’estranyar que es consideri un honor ser el cap de casa d’un ducat amb el nom d’un dictador. A Argentina seria impensable el Ducado de Videla. O el de Mussolini a Itàlia. Emperò “Spain is different” i aquí el dictador va morir tranquil·lament al llit assistit pel seu gendre el marquès de Villaverde, tot un càstig en si mateix, segons conten, i aquest ducat és un orgull que els seus descendents i hereus de la macrofortuna del padrinet amb veu de flautí no volen deixar perdre.

Avui escric aquesta columna mentre vaig sobrevolant el Vell Continent. Som camí de Munich perquè allà se celebra el “Various Voices”, el festival que cada quatre anys reuneix el bo i millor del cant coral lgtb i del qual Palma, amb la candidatura del Mallorca Gay Men Chorus, n’aspira a ser l’amfitriona el proper 2022. Demà sabrem si hem guanyat a Bolonya (l’altra candidata forta) i si el #FocEncès xipriota s’ha emportat el micròfon de vidre com a millor cantant d’Europa. No obstant això, mentre faig aquest trajecte, no deix de pensar en l’Europa dels contrastos on la sedició d’uns és el dret bàsic d’uns altres. Només esper que en despertar del conte europeu, com quan despertàrem de #LaTransición, el dinosaure encara no sigui allà.