OK, Borrell

Un bel morir tutta una vita onora. Potser Petrarca, com a bon toscà, exagerava, però en el cas de Josep Borrell no hi hauria d'haver inconvenient a admetre que la seva darrera etapa europea ha estat valuosa. Borrell és conegut per la seva aversió furibunda a l'independentisme català, i ha volgut actuar, pensar-se i presentar-se com un home d'estat, cosa que a Espanya no deixa de ser una forma sibil·lina (però no gaire) de ser nacionalista: nacionalista espanyol. Com molts dels catalans antiindependentistes ha tendit a la sobreactuació i això l'ha dut a protagonitzar escenes com la del seu discurs a la manifestació per la unitat d'Espanya del 7 d'octubre de 2017, que constituïa la resposta civil de l'espanyolisme al referèndum de l'1 d'octubre: és la mateixa manifestació a la qual van assistir Salvador Illa o Miquel Iceta, envoltats de la primera línia de la dreta i l'extrema dreta ultranacionalistes. En una altra ocasió, la seva crida a “desinfectar” la ferida, segons ell, causada per l'independentisme, va culminar la seva tendència a l'estirabot i a les declaracions intempestives. La implicació en un cas d'ús d'informació privilegiada en una venda d'accions d'Abengoa també és una taca fosca en el seu currículum. El seu nacionalisme (la seva òptica d'home d'estat) no va acabar de tenir premi a la política espanyola: va guanyar les primàries del PSOE de l'any 1998 contra la voluntat de la cúpula del partit, però va haver d'acabar renunciant a la secretaria general un any més tard en favor de Joaquín Almunia, que sí que comptava amb el beneplàcit de l'aparell. Va fer carrera, això sí, a Europa, on va arribar a ser president del Parlament Europeu entre 2004 i 2007. No va fer res perquè el català fos oficial a l'Eurocambra, o senzillament perquè pogués ser-hi parlat.

Tanmateix, el seu darrer acte com a Alt Representant de la Unió Europea per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat –com a cap de la diplomàcia europea– ha estat una altra cosa. Es va plantar amb fermesa contra la invasió d'Ucraïna per part de Putin, i ha estat una de les poquíssimes veus rellevants dins la política global que ha denunciat els crims de guerra de Netanyahu i el seu govern a Palestina. Com a l'entrevista que va donar dimecres a Catalunya Ràdio, va amb compte amb l'ús jurídic de la paraula genocidi, però entén que el seu ús comú està plenament justificat, perquè l'afany d'extermini de la població palestina per part del govern i l'exèrcit d'Israel és manifest. No s'amaga d'expressar preocupació per la deriva il·liberal de la política occidental, i és un dels també poquíssims a recordar la guerra, la fam i la ignomínia en conflictes com els de Sudan o Iemen, i de la tragèdia que es viu de fa anys al Mar Roig i la Banya d'Àfrica. Fa també una professió nítida de fe europeista en el moment que el projecte europeu trontolla, en gran part degut als seus propis dirigents. És bastant més del que es pot dir de molts altres polítics, i demostra una vegada més que els personatges interessants no solen ser fets d'una sola peça.