Oligarquies amb eleccions i feixismes funcionals

Fa poc vaig llegir això d''oligarquia amb eleccions’, en el context d’una entrevista a l’economista grec Yanis Varoufakis sobre les darreres eleccions als Estats Units. La deriva del sistema polític nord-americà, no només ara amb el retorn de Trump, sinó abans també amb un partit demòcrata que ni tan sols podríem qualificar de reformista, ha aconseguit no sols restar confiança en la democràcia formal, sinó alimentar el monstre del feixisme. La novetat és el paper proactiu dels més rics, que ja no es conformen a manejar els titelles sense que se’ls vegi, i s’exhibeixen i ocupen directament el tauler de comandament.

Cal que facem una reflexió en clau global, perquè els esquitxos d’allò prest o tard ens hi arriben, i aquest article no crec que serveixi per prevenir-los, però intentaré que ens faci repensar i preveure estratègies. Si una quarta part dels joves menors de 35 anys a la UE (atenint-nos als resultats d’un sondeig posterior a les eleccions europees de fa uns mesos) són partidaris de “solucions” autoritàries als problemes que pateixen, és que qualque cosa falla, i que les respostes que s’hi estan posant damunt la taula només alimenten aquesta deriva, també, al vell continent.

Des dels anys 70 del segle passat, amb l’inici del cicle neoliberal, s’ha demonitzat la intervenció dels poders públics (democràticament elegits) en l’economia, a la vegada que s’ha fet servir aquesta intervenció, especialment en moment de crisis, per salvar amb recursos públics les empreses capitalistes. Això val tant per als bancs a la crisi de 2008 com per a moltes altres empreses amb el covid, que ens varen costar bastant més que tota la inversió al sistema sanitari públic o la compra de mascaretes.

Un dels grans dèficits de la democràcia, a escala tant local com global, ha estat l’absència de mecanismes de democràcia econòmica. Després de la II Guerra Mundial, si més no a les societats occidentals, es va obrir pas a una etapa on la ‘pau’ s’expressava no només en l’absència de guerra, sinó d’un contracte social que garantia l’equilibri entre els interessos de la classe treballadora i els empresaris, amb els estats com a garants a través de normes (límits a l’activitat i a la concentració de riquesa, a través dels imposts) i de serveis públics (salaris indirectes i drets universals com la salut i l’educació). Això fa temps que s’ha trencat, sense que hi hagi un organisme públic, democràtic, capaç de controlar el capitalisme globalitzat i voraç d’aquests dies, amb eines efectives per fer-ho. El genocidi perpetrat per Israel amb total impunitat ha deixat en evidència la insuficiència de les Nacions Unides, sense anar més enfora.

La desigualtat i el malestar social que acompanyen el nou mil·lenni tenen el seu origen en el forat negre de la democràcia pel que fa a la gestió de l’economia. Fins i tot la doctrina econòmica neoclàssica ha institucionalitzat un sistema de creences que implica negar la participació de les treballadores i treballadors en la presa de decisions a les empreses, i dels estats en les decisions macroeconòmiques. Tot, en nom d’una competitivitat que no és capaç d’aguantar una reducció de jornada de mitja hora diària. Quin gegant amb els peus de fang, no trobau?

La reacció autoritària s’ha fet evident no només en la gestió de la immigració, sinó en l’oposició als drets conquerits en la història recent, que són transformats per la maquinària de l’odi en una pretesa amenaça a la llibertat, siguin drets laborals, drets de les dones, o drets de les víctimes de feixismes d’altres temps que podrien prevenir-nos de no tornar a cometre segons quins errors. Els rics ja no es conformen a influir: volen comandar, i tenen el poder de fer-ho a través dels instruments de manipulació del pensament, que són bàsicament seus. I d’una violència que també promouen a través dels mateixos mecanismes; o de la violència de l’estat que es desplega, per exemple, cada vegada que una família és desnonada, prop d’un milenar en el darrer any a les Balears.

Les esquerres s’equivoquen, quan al·ludeixen als nous feixismes, en situar l’amenaça en una imminent pèrdua de la democràcia, perquè aquesta pèrdua ja s’ha produït fa estona, i ens resten només petits marges per evitar-la. Els nivells de desigualtat i malestar que patim només es poden mantenir des d’una resposta autoritària, i d’aquí la funcionalitat dels feixismes d’ahir i d’avui, que mai no qüestionaran els interessos ni de Wall Street ni de les empreses de l’Íbex 35, però sí que ens faran odiar la baula més dèbil de la cadena. La resposta de les classes populars implica necessàriament defensar els petits marges de la democràcia formal, però sobretot per defensar que l’oikos, la casa, ens pertany, i que l’economia sempre serà política. Per assenyalar els oligarques d’avui, siguin nord-americans, xinesos o mallorquins, i per imposar col·lectivament mecanismes eficaços per controlar-ne els excessos. Perquè l’excés del seu poder és en detriment del nostre.