Olor i pudor (només en català)

Pam, va i agafo el covid, que sempre et fa sentir culpable, com quan ets en una cua del súper i els teus musclos en escabetx no passen, i s’exaspera la caixera i s’exasperen els de la cua. Em trobo malament i de seguida sé que és covid perquè no flairo.

Quan la filla era petita, li deia que cada dia, al matí, havíem d’ensumar tres coses. Fixant-nos-hi. I era una època preciosa (jo no me n’adonava) perquè entrenàvem el nas, que s’entrena com les cames. Ara sempre ensumo. M’ensumo els dits quan toco coses. Ensumo el cafè amb llet quan em llevo (i el cafè amb llet és el que m’ha fet adonar que no ensumava). Ensumo la Carme Lluveras a Catalunya Ràdio, que cada dia canvia de perfum, com qui canvia de vestit. Ensumo les roses del meu roser vermell. Ensumo el desodorant de peus, ensumo el menjar, ensumo el gat mullat, ensumo la terra quan cauen quatre gotes, ensumo la fusta que estic decapant, ensumo el cuiro, ensumo els productes de neteja, ensumo les llaminadures, ensumo la benzina de la benzinera (del poste, en dèiem) i haig de pensar si m’agrada o em desagrada. Ensumo el propi esternut, ensumo la roba interior, ensumo els macarrons a la bolonyesa, ensumo la gallinassa, ensumo l’olor de desinfectant del metro, que és la mateixa que la de les esthéticiènnes, i ensumo l’olor de l’esperit jove. I ensumo el vi, esclar, que fa totes aquestes olors que he dit abans i d’altres. Quan ensumo un perfum que no conec, intento fixar-lo a la memòria.

Si no ensumes, no tens gust, tampoc. I, per tant, el cafè amb llet és aigua calenta. Notes la sal i notes el sucre. Prou. Però vet aquí que la ment, de tota manera, tot i saber que un formatge, ara, per a tu, és com el sabó, el continua desitjant. Vull les coses conegudes i atàviques. Desitjo natxos, maduixa, pernil amb pa amb tomàquet, sucar pa al fricandó, pizza. Sé que si vaig a sopar i demano totes aquestes llepolies em sentiré com qui menja plàstic. Però les vull igualment. I això m’ha de fer pensar que en realitat ensumo poc. Molt poc.