On són els adults?

Torno a sentir que el món és un lloc estrany. No sé si alguna vegada he deixat de mirar-me’l com ho faig en les poques fotografies en blanc i negre que tinc de quan era petita: amb uns ulls oberts que intenten entendre el que perceben. "Què coi és això?", semblava que pensés sense tenir les paraules precises per fer-ho, sentint que estava exposada a les inclemències d’un món adult ple d’injustícies i contradiccions, de comportaments gens exemplars per part d’aquells que ens havien de protegir i guiar en el nostre procés d’incorporació a la vida social. Potser és per aquella nena insomne angoixada per la falta de seny i sentit dels grans que m’indigna, com cap altra cosa, el maltractament infantil en totes les seves manifestacions.

Imaginem-nos per un instant que som els fills de dos multimilionaris narcisistes que es tiren els trastos pel cap públicament, que no tenen cap escrúpol quan es tracta de fer diners amb els seus conflictes de parella, dos cínics per a qui la facturació està per damunt de qualsevol valor, també el del benestar dels qui més s’estimen. En aquest sentit, la Shakira i el Piqué són ben bé iguals: igual d’immadurs, d’irresponsables i de frívols. Davant de Salomó tots dos haurien demanat de partir el nen, incapaços d’adonar-se que ells són els adults més importants de les vides dels seus fills i que els estan causant una ferida que els quedarà de per vida. Quines relacions podran establir quan siguin adults? Quina confiança? Quina visió els quedarà del que és un home i una dona i de com s’han de vincular quan decideixen aparellar-se i com s'han de desvincular sense violència? L’única sort que tenen els Piqué Mebarak és que es podran pagar la teràpia que molts fills de divorciats pobres no es poden permetre, però potser valdria més que els seus progenitors seguissin un codi deontològic: primum non nocere. També s’estalvien la possible actuació de les entitats protectores de la infància. No hem vist mai que una assistent social es presenti a casa d’una família rica, perquè en això també duen la llufa del maltractament infantil els qui tenen menys recursos, per bé que hi hagi maneres molt diferents de vulnerar els drets dels menors. Una que hauria de ser considerada greu és aquesta creixent abdicació de les funcions parentals que observem també entre els qui no pateixen carències materials de cap mena.

De totes les reaccions sobre aquest assumpte, que demostra fins a quin punt som tots xaiets alienats per un imperi de la frivolitat que extreu ingents rendiments de l’explotació sense escrúpols de la nostra atenció, la que més m’ha sorprès és la suposada reacció feminista. Es demostra, una vegada més, que l’expressió mainstream d’aquest moviment no és més que el buidatge de significat del terme per convertir-lo en tot menys una lluita per la llibertat i la igualtat de les dones. La psicòloga Dimitra Duompioti, entrevistada en aquest diari per Carla Turró, ha estat una de les poques veus que han il·luminat amb lucidesa aquest assumpte parlant-nos de conseqüències per als fills i assenyalant que la cantant ha posat tot el seu valor en el seu físic. Com altres artistes suposadament empoderades a través de l’explotació de la pròpia sexualitat, la colombiana encarna perfectament la figura de la dona que utilitza el seu capital eròtic, el vergonyós terme que defensava Catherine Hakim en el llibre que va publicar amb aquest mateix títol. Si el nostre únic valor com a dones és l’influx sexual que podem tenir sobre els homes, si és lícit utilitzar-lo per conquerir el poder que ens han negat perquè ens consideraven inferiors, de què ens estranyem si després en canvien per un model amb millors prestacions?