Una ONU desfasada?

Fa uns dies, la ministra de Defensa, Margarita Robles, va expressar la disconformitat del govern espanyol per l'enviament de bombes de dispersió o fragmentació a Ucraïna. Aquest tipus d'armament causa moltes baixes entre la població civil degut a la seva imprecisió. Un cop acabat el conflicte, a més, continua sent un greu problema, tal com també passava amb les ara prohibides mines antipersona. Per tant, sembla raonable pensar que no som davant d'una arma genuïnament defensiva, sinó d'una altra cosa molt diferent. Aquest tipus de qüestions ens col·loquen davant d'una reflexió complicada. La primera i més òbvia és que, tret d'excepcions evidents, com ara els míssils que intercepten altres míssils, la distinció entre armes defensives i armes ofensives és força relativa. 

La segona qüestió té a veure amb els impulsors i els actors d'aquest tipus d'acords internacionals. Sovint es materialitzen en un ambient de solemnitat política i pompa diplomàtica, però a l'hora de la veritat molts països no els signen, cosa que fa que la seva eficàcia sigui molt restringida o directament nul·la. Per exemple, l'acord contra la fabricació i ús militar de bombes de dispersió, que es va decidir el 2008 i es va començar a aplicar el 2010, no va ser signat pels Estats Units, ni per Rússia, la Xina, l'Índia, les dues Corees o la mateixa Ucraïna. El fet que l'hagin signat Dinamarca, l'Uruguai, Nova Zelanda o Luxemburg, posem per cas, em sembla que influirà ben poc en la pau al món, tenint en compte on es fabrica la major part de l'armament mundial. 

La Societat de Nacions es va fundar l'estiu del 1919, tot just després de la Primera Guerra Mundial, i es va dissoldre el 18 d'abril del 1946, un cop acabada la segona part d'aquella confrontació gegantina. Tot just liquidada, fou substituïda per l'actual Organització de les Nacions Unides, l'ONU. La dissolució de la Societat de Nacions va ser el resultat, entre altres coses, d'un conjunt de fracassos inassumibles, la majoria dels quals no estaven relacionats amb l'acció sinó amb l'omissió. On hi diu "omissió" també hi podríem posar "abúlia". L'ONU va ser una eina per gestionar la Guerra Freda, bàsicament, i això explica aberracions avui tan injustificables com el dret de veto al Consell de Seguretat per part dels cinc països que en són membres permanents (Estats Units, Xina, Rússia, Regne Unit i França). La Guerra Freda va acabar, de facto, amb la dissolució de l'antiga URSS. Des de llavors han passat 32 anys i unes quantes coses. Moltíssimes, de fet. Fa 32 anys, l'Índia o el Brasil eren països dels que s'anomenaven eufemísticament "en vies de desenvolupament". Ara són potències emergents, i en el cas de l'Índia, el país més poblat del món. La pregunta, doncs, és molt senzilla: ¿resulta raonable mantenir una estructura supragovernamental que va ser concebuda en una època que ja no té res a veure amb l'actual? ¿Un organisme internacional diferent podria, si més no, suavitzar un dilema com el de l'autorització de les bombes de dispersió? Ja sé que això d'ubicar en un mateix context bombes i ètica és complicat, però ara mateix, a més a més, ni tan sols resulta gestionable. 

"Encara que fos possible sostenir que la finalitat d'Occident és tan universal com el designi comunista, per a un futur previsible caldria acontentar-se amb un particularisme pràctic [la cursiva és nostra]. La situació recorda la dels segles en què cristiandat i Islam varen proclamar, l'una i l'altre, la seva pretensió d'universalitat, però durant els quals varen haver d'acontentar-se amb coexistir, no pas sense dificultats, amb el seu antagonisme. Tot plegat vol dir que, en un futur previsible, la societat política continuarà essent el que sempre ha estat: una societat parcial o particular, la primera i més urgent tasca de la qual és assegurar la pròpia conservació, i la més noble, el seu propi millorament". Ho diu Leo Strauss a La ciutat i l'home (1964). Si més no tal com la planteja Strauss, la idea de "particularisme pràctic" no és ben bé moderna ni és ben bé postmoderna. Això és degut a un fet una mica desconcertant: Leo Strauss prova de pensar com els grecs clàssics. Només ho aconsegueix parcialment: el segle XX pesa massa, i la Guerra Freda encara més. Però nosaltres no som a l'any 1964, sinó al 2023; ¿com pot ser, doncs, que continuem encaparrats a parlar dels americans i dels russos com si això fos una pel·lícula de James Bond? Amb bombes de dispersió o sense, la invasió d'Ucraïna ha posat de manifest que cal una reestructuració / refundació de l'ONU que parteixi de la realitat geopolítica actual, no de la de fa 77 anys.