Onze motius

«Catalunya és un miracle. Un miracle en l’Europa contemporània. Perquè des de fa dos o tres-cents anys, excepte els grans pobles que tenen un gran estat al darrere, els altres han estat deglutits –com el peix petit, a la mar, que és menjat pel peix gros»
Josep Termes

Al carrer, colze a colze, som molt més que dos, escrivia Benedetti. En realitat hi ha molts motius, pràcticament tots els de catàleg, per mobilitzar-se i sortir al carrer, tant en perspectiva global com nacional i a les portes del general hivern. Si hi afegim, gimnàstica democràtica postpandèmica, que és el que encara podem fer, el que depèn de nosaltres i el que més ens urgeix –una mobilització permanent–, doncs ja diran. Sobren motius i no manca cap raó. I va més enllà: mobilitzar-se no es redueix només a manifestar-se quan ho considerem. És una activació social, civil i cultural quotidiana i, si molt convé, republicanament, una manera de provar de ser ciutadans, que costa temps a tones i un munt d’esforços. En tot cas, vella tonada, sortir al carrer sempre tindrà resultats incerts, però quedar-se a casa és la garantia més sòlida que tot seguirà igual. Salpebrin-ho amb el fet que en els soterranis dels discursos del poder, els arguments acoquinen a l’engròs, en l’ordre gens indissimulada de recloure’s a casa, de no moure un dit per res ni ningú i de delegar el racional temor pel futur als gestors de la por. 

Hi ha moltes maneres –molts llocs, molts dies i molts matisos– de manifestar-se. I també hi ha la Diada i cadascú, com la dita, la viu com li va. Si es tractés d’escollir un sol motiu, n’adduiria un que són 762: les persones que encara tenen judicis pendents derivats de la repressió a l’independentisme i als quals cal contraposar la demanda d’amnistia i autodeterminació. 762 dona per a molt en el retaule de la repressió: des de ser encara un país que té un president a l’exili a qui demanen 30 anys per rebel·lió, el mateix que li demanen a la secretària general d’ERC exiliada a Ginebra, fins a totes les persones imputades en el jutjat número 13 pel referèndum de l’1 d’Octubre, passant pels processats de la mesa del Parlament, i fins al darrer manifestant que tallava una carretera per provar d’obrir camins. Si, amb raó, no troben motius ni expectatives a curt termini, set-centes seixanta-dues persones amb l’espasa de Dàmocles de l’Estat al damunt són molt més que un argument solidari.

Un sol motiu –que són 762– i deu més, col·lectius i transferibles, per a una mateixa Diada. Ja em disculparan el pamflet estadístic. Enfront de la desigualtat estructural (29% de la societat catalana en risc d’exclusió, 2.258.000 persones, un de cada tres), contra una guerra tèrbola de la qual només sabem com va començar –i no tenim ni idea de com acabarà– i davant una inflació bèl·lica desbocada on no falta la concurrència dels especuladors habituals. Davant la crisi climàtica que reclama una indefugible transició ecològica –a cavall dels incendis, la sequera i les pedregades; entre la Ricarda i el Midcat–, contra una violència masclista que no dona treva ni un sol dia o enfront d'un mercat immobiliari que fa que Catalunya encara encapçali el rànquing de desnonaments. Per la defensa oberta del català –a qui l'hi tenen ben jurada, i va per llarg– i pel paradoxal dret a vot, en clau antiracista i en un país que vol votar-ho tot, dels 1.159.000 catalans d’origen migrant que no podran fer-ho a les properes eleccions municipals. I dos motius finals civilitzatoris: la urgència d’un renovat compromís històric antifeixista –Don’t look Italy– i l’inajornable canvi de model econòmic i social. L’altre dia vaig sentir una veu sistèmica que deia que "el nostre model de vida no està garantit". No parlava pas de la brutal desdemocratització global sinó dels privilegis que concentra el 16% de la humanitat més rica que tot ho acapara. Aquest model mereix ser garantit? Per què? Com? I a quin preu desigual de tanques, murs i filferrades?

Onze motius, cap indiferència i la certesa que tot costa sempre. Però això ja ho sabíem abans de començar –les retallades en ensenyament, que hem pagat ben cares, s’estan acabant de revertir del tot 10 anys després–. En fi. Tants motius i una sola Diada –un jorn més per repensar on som com a país, on voldríem ser i com carai arribar-hi–. Una Diada que són també moltes i diverses –fins i tot dels que se n’autoexclouen dient que els exclouen per poder sortir a dir que els excloem–. Diades a ciutat i arreu: a Barcelona, fa molts anys que a primera hora del matí s’homenatja Gustau Muñoz al carrer Ferran, que al migdia es pot anar al Carmel a retre memòria a la plaça Salvador Allende –amb les males notícies del referèndum constitucional–, que a la tarda hi ha la manifestació que convoquen l’ANC, amb el suport de l’AMI i Òmnium, i que enguany torna la Festa de la Llibertat al passeig Lluís Companys. O les convocatòries de l’esquerra independentista que, des dels marges i sense demanar permís ni perdó, es mobilitza cada diada des del ja llunyà 1977. Des d’aleshores, les ha vistes de tots colors. 

I sí, esclar. Tardor 2022 i diuen, a la llum dels retrets, que serà la Diada de la desunió –o de la profecia maldestra d’Aznar–. Desconec com acabarà la taula de diàleg, aquella que en el convuls gener del 2020 va néixer sota l’acord del "reconeixement del conflicte polític i l’activació de la via política per resoldre’l" i "validació democràtica a través d’una consulta". A la Declaració de Pedralbes del desembre del 2018, aquell paper timbrat entre Estat i Generalitat que va encendre la mani de Colón, s’hi deia quelcom semblant: "Reconeixement de l’existència d’un conflicte sobre el futur de Catalunya" i "avançar en una resposta democràtica a les demandes de la ciutadania de Catalunya". Moltes instàncies internacionals, i molts veïns del tercer primera, ho van posar en valor. Avui, però, em temo que el que urgeix és una altra taula de diàleg: la del mateix independentisme. M’atreviria a dir que si fa cinc anys algun guru li hagués pronosticat a l’alta tecnoestructura de l’Estat que estaríem així, el 2022, no s’ho creurien. Ni ells. Som on som, més val saber-ho i dir-ho: on volien.

En tot cas, un motiu darrer va ploure ahir mateix, quan Interior-Marlaska-el-govern-més-progressista-de-la-història reconeixia obertament, amb cristal·lina i pornogràfica transparència, que està infiltrant agents policials a les universitats catalanes i en el si dels moviments multimilitants juvenils independentistes. Amb l’eloqüent argument d’equiparar independentisme amb violència per poder aplicar el marc jurídic antiterrorista –l’únic que habilita aquestes pràctiques que sempre s’havien denunciat i que ara el mateix Estat reconeix obertament–. Cinc anys després, ja formem part de l’Estratègia Nacional contra el Terrorisme, mentre el successor tecnològic de Pegasus deu operar a tot drap i hi ha polis a les assemblees de joves que miren de canviar el futur fotut que els deixem.

Contra tot desànim –i quan més concorre és quan més cal combatre’l–, val la pena recordar en Termes quan insistia que som un miracle persistent en el temps, malgrat que sembla ser que sempre ensopeguem amb les mateixes pedres. Les que ens tiren des de fora i les que ens posem nosaltres al mig del camí. En tot cas, sí: els motius per mobilitzar-se, les raons per manifestar-se o les urgències per activar-se ens desborden fa temps. I no, no significa només sortir al carrer en dates assenyalades, necessàries o puntuals. La mobilització permanent és molt més que una manifestació: és activar-se en el dia a dia, associar-se al barri, vincular-se als debats de futur i fer camí en comú. Per als desmotivats carregats de raó, concorre un darrer motiu d’emergència: ens podem mobilitzar fins i tot contra nosaltres mateixos –és a dir, contra la nostra pitjor versió disponible–. Com continua sent de disponible Joan Fuster: "O ens recobrem en la nostra unitat o...". O ja saben com acaba la frase. Si no sortim al carrer i, colze a colze, som una mica més de dos.