Editorial publicat tal dia com avui a Treball (12-IX-1936), òrgan del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), diari que des de la seva fundació dirigia Pere Ardiaca (Balaguer, 1909 - Moscou, 1986). Tot i ser un marxista leninista ferreny i intransigent, Ardiaca, exseminarista, pintor d’ofici i cap de propaganda del PSUC, mantenia llavors encara un discurs no sectari dins aquell partit creat feia quaranta dies al fusionar-se quatre formacions polítiques: dues socialistes (Unió Socialista de Catalunya i Federació Catalana del PSOE), una comunista (Partit Comunista Català) i una d’esquerra radical independentista (Partit Català Proletari). Mesos després el PSUC ja s’identificava només amb el comunisme soviètic.
La jornada d’ahir davant del qui era Conseller en Cap de Barcelona l’any 1714, és, sense dubte, la que ha aplegat més de ciutadans i d’entusiasme d’ençà que aquesta efemèride és celebrada. La significació de Rafael Casanova que la burgesia havia explotat per mantenir una plataforma que li facilités l’accés al poder i el regiment de la cosa pública, feia dir, a la mateixa burgesia en els seus diaris, quan només ella usdefruitava els privilegis polítics, que s’havia “aplegat tot el poble” al voltant del símbol. Ho havíem sentit tant, això, que gairebé ja ens ho havíem cregut. Ahir, però, va constatar-se ben clar que el tòpic burgès no era veritat. Ahir fou tan intens l’entusiasme, fou tan grandiosa la gernació, que un bon observador podia notar la forta, l’acusada diferència entre l’homenatge tributat ahir a la figura del President del Consell de Cent i el celebrat en anys precedents. Sí, ahir sí que hi fou present tot el poble. I, en dir poble, volem significar la massa anònima, treballadora; tots els ciutadans d’ambdós sexes que al taller i a la fàbrica laboren incansablement per al benestar col·lectiu de la societat. Ahir l’homenatge no fou una festa de farigola i romaní, ni d’encarcarament oficial, ni d’allò que se’n deia “forces vives”, ja liquidades, sortosament, el mateix dia 19 de juliol. Ahir, les autoritats oficials, aixecaven el puny igual que el ciutadà més desconegut, més identificat amb la lluita a mort contra les forces retrògrades del feixisme criminal. No van haver-hi corones, ni flors; però, en canvi, hi havia les baionetes i els fusells, més esplendents que tota aquella pompa espectacular d’altres anys. I les banderes no eren una solament, sinó totes les que porten un veritable contingut de Llibertat; ultra les que podríem dir-ne tradicionals, també hi havien, i cal dir que en major nombre, les banderes roges de les tendències socialistes revolucionàries que guanyen al món cada dia més. Tot el poble, el poble de debò, va concórrer a la desfilada. Tots els partits i organitzacions obreres hi aportaren llur esperit mitjançant nodrits grups de militants i pancartes i símbols. Banderes roges i roig-negres, catalanes i federals; els gloriosos anagrames de la UGT i de la CNT, pioners i Joventuts diverses... L’atmosfera que es respirava era densa de desigs coincidents, d’unitat increbantable fins a la reducció definitiva del feixisme i fins a aconseguir aquella Llibertat plena que la figura del Conseller Casanova simbolitzava ahir. Foren tres hores seguides de vibració delirant, de punys enlaire i d’entusiasme creixent. La Internacional i Els Segadors encara donaven més anhel a aquella imposant massa popular que, no hi ha dubte, primer deixarà la vida –heroicament, fent-la pagar ben cara- pels carrers d’aquesta Barcelona digna i exemplar, abans de permetre que els traïdors del poble, que els militars assassins i que les forces reaccionàries i enemigues dels treballadors revolucionaris, puguin posar-hi de nou llur bota bàrbara i brutal.
Editorial de Treball 1936