Opa, competència i paradoxes
En el desplegament de l'opa hostil del BBVA sobre el Sabadell viurem moltes incidències que protagonitzaran primer els reguladors públics i, després, els accionistes.
Reguladors. Seria un error considerar precedents rellevants les fusions Santander-Popular o CaixaBank-Bankia. Aquestes van ser operacions de salvament que incidien críticament en l’estabilitat de l’economia espanyola. Ara, en canvi, tenim dos bancs viables, tant separats com fusionats, i cap dels resultats possibles posa en qüestió la salut de l’economia. Tampoc es tracta d’una fusió entre un fort i un dèbil. Més aviat d’un de gran i un de menys gran perfectament comparables en termes de viabilitat. Així ho faran constar tant el Banc Central Europeu (BCE) com el Banc d'Espanya (BE). Ara bé, l’afectació sobre la competència és una altra història, que hauria de ser molt més determinant. Sobre la aquesta s’hauran de pronunciar la CNMC i el ministeri d’Economia. També, en la mesura que la competència afecta positivament a la transmissió de la política monetària, el BE i el BCE.
La competència és fonamental en qualsevol indústria. Proporciona, al preu més baix compatible amb la seva viabilitat, productes i serveis que consumidors i empreses necessiten. La competència requereix que les empreses actives en el mercat siguin prou nombroses perquè la col·lusió implícita sigui difícil. En tot cas, i sobretot si són poques, requereixen la vigilància de les agències reguladores. El sector financer no és diferent. Quan es perd un banc es perd potencial de competència, i quan dos bancs es plantegen fusionar-se i estalviar costos cal que el regulador prioritzi el manteniment de prou competència per garantir que els estalvis es traslladin cap als clients. En el cas de la banca hi ha un factor addicional: els problemes econòmics d’un banc poden tenir conseqüències macroeconòmiques. No és desitjable ni que tinguem només bancs grans –la fallida ocasional podria ser molt desestabilitzadora– ni l’atomització bancària –moltes petites fallides també ho poden ser.
Així mateix, convé que la CNMC tingui clar què significa preservar la competència. No és, com s’ha dit, una qüestió d’assegurar-se que a cada districte postal hi roman una sucursal bancària. Garantir això és política social, en la qual els bancs poden jugar un paper en clau de responsabilitat corporativa. Però política de competència és garantir un entorn econòmic que proporcioni les millors condicions possibles per als clients en el nucli dur de les activitats dels bancs: dipositants i receptors de crèdits.
Accionistes. Si de tota manera els reguladors permeten l'opa hostil i el moment de vendre accions arriba, què farà l’accionista? Per decidir vendre no n’hi ha prou que el preu sigui superior al valor de mercat de l’empresa objectiu a l'inici del procés, ja que les decisions dels accionistes dependran de les expectatives del valor futur de l’acció si no hi ha fusió versus el preu a què ara pot vendre.
El Sabadell haurà d’argumentar que si el banc es manté independent el seu accionista té una perspectiva de rendibilitat més gran que el preu establert per l'opa. El banc passa un moment dolç i bons arguments no n’hi faltaran. Si, com a conseqüència, l’estat d’opinió és que l'opa fracassarà, els accionistes no vendran i l'opa efectivament fracassarà.
Fins i tot si la percepció general no fos tan optimista respecte a les perspectives d’una empresa objectiu, d'això no se segueix que l'opa hagi de triomfar. Considereu, per exemple, una paradoxa teòrica detectada per S. Grossman i O. Hart l’any 1980. Davant una opa hostil l’accionista que pondera si vendre ha de creure que el premi que se li ofereix és inferior al valor creat amb la fusió, ja que si no fos així, què hi guanya qui fa l'opa? Ara bé, si és així l’accionista preferirà no vendre i guanyar més quedant-se en l’empresa fusionada. Si tots pensen el mateix ningú vendrà. Tots preferiran que venguin els altres. L'opa fracassarà! Però si l'opa ha de fracassar i la creació de valor no s’ha de materialitzar, llavors es possible que el preu sigui prou atractiu, els accionistes venguin i l'opa triomfi! És a dir, si s’espera que l'opa triomfi el comportament dels accionistes porta al fracàs i si s’espera que fracassi pot portar al triomf. La conclusió a partir d’aquesta paradoxa il·lustrativa és que per predir el resultat caldria una anàlisi més refinada que no correspon a aquest article, però que podem intuir encertadament que conclouria que és una incògnita.