D'opa a opa... i no venc perquè no toca
Fa uns mesos vàrem conèixer les intencions d’un gran banc espanyol, el BBVA, per comprar un banc de matriu catalana, el Sabadell. Aquest últim va qualificar l’operació d’hostil, és a dir, feta de forma poc amigable, sense acord previ ni consens. L’operació està en marxa, i té un final incert.
Si jo fos accionista del Sabadell, no vendria les meves accions. Raons diverses m’impulsarien a mantenir les accions en aquest moment. En aquest article em proposo explicar aquestes raons.
La primera: vendre no és bo per al meu país. Un país representa moltes coses alhora: és territori, és gent, és història, és voluntat de ser de cara al futur, és teixit institucional, és xarxa associativa, és identitat... i una pila d’elements més. Un d’aquests elements, i no pas menor, és la seva estructura econòmica. En aquest sentit, Catalunya s’ha forjat al llarg de molts segles com un país de gent amb iniciativa i ganes de treballar. Haver creat una societat relativament pròspera no ha estat cap regal sinó el resultat d’una conquesta permanent. En lloc de parar la mà i demanar subsidis, hem preferit crear, produir i pencar. Tanmateix, amb algunes excepcions de gran mèrit, la nostra economia, pilar essencial del nostre benestar, està basada en un teixit dens i molt variat de petites i mitjanes empreses. Som, sobretot, un país de pimes. Doncs bé, perdre el banc Sabadell, engolit dins d’un gran banc ja present a Catalunya, equival a debilitar els pilars de la nostra economia. Menys bancs vol dir menys competència, és a dir, menys portes on anar a trucar en cas de necessitat; vol dir més poder concentrat en poques mans; i vol dir accés al crèdit més difícil i més car. No oblidem que el Sabadell s’ha fet un bon nom com a banc especialitzat en el tracte i servei a les empreses. Si el perdem, també perdem un pulmó, i respirarem pitjor.
La segona raó: vendre ara no seria bo per a mi, com a accionista. Si el que vol comprar, en aquest cas el BBVA, ofereix un preu que el mercat gairebé ja em dona, on és el guany real? Només tindria sentit vendre si penso que el banc fusionat serà molt més rendible que els bancs per separat. Ara bé, si en aquest moment el banc del qual soc membre està guanyant valor, com és clarament el cas del Sabadell, vol dir que en el futur altres entitats financeres em vindran al darrere i em faran ofertes per vendre. El raonament és senzill: no em convé vendre ara a algú que no em valora prou, quan si segueixo fent bé el meu camí en vindran d’altres que em valoraran més.
Se’ns dirà, possiblement amb certa base, que la dimensió d’una entitat comporta un valor en si mateix. És a dir, que només sent grans es poden fer les inversions que calen per prestar els serveis que necessitem en el món modern. Cal reconèixer que en alguns casos l’argument és vàlid. Tanmateix, anem amb compte en donar validesa universal a aquest argument. Poso exemples per fer-me entendre: ¿cal que un país sigui molt gran per viure-hi bé? Resulta evident que no; molts dels països del món on es viu millor, amb més garanties de benestar i més respecte als valors humans, són països petits que tots tenim al cap. Un altre exemple: ¿cal anar sempre, per definició, a comprar a una molt gran superfície per trobar el que busques o el comerç de proximitat, més petit o més gran, et pot oferir solucions iguals o millors? Un darrer exemple: per disposar d’un bon servei de subministrament d’energia, d’aigua o de telecomunicacions, ¿ens calen companyies globals de grans dimensions? Veiem cada dia que, amb proveïdors locals, fins i tot grans temes com aquests es poden resoldre bé. Per tant, la dimensió pot ser bona, fins i tot convenient. Però no ho és tot; ni convé sacralitzar-la com si fos un tòtem que hem d’adorar dia sí, dia també.
En fi, sembla que hi ha raons poderoses per no vendre, o com a mínim per no vendre ara. Resulta obvi que la decisió final està en mans dels accionistes, últims propietaris del Sabadell, que hauran de valorar pros i contres, arribat el moment. Malgrat això, els que no podem participar en la decisió tenim dret a opinar, i fins i tot a intentar influir. Aquest dret neix del fet que una entitat financera transcendeix, i de molt, el perímetre estricte de la mateixa entitat. Ho vàrem poder comprovar en els pitjors moments de la duríssima crisi financera de fa 15 anys, quan amb diners públics, per tant, de tots, es varen haver de rescatar bancs i caixes, gestionats per uns pocs. Precisament per la funció que duen a terme, que toca l’interès general, els temes que afecten les entitats financeres ens toquen a tots, independentment de si som propietaris o no. No resulta admissible pretendre que quan les coses van bé se t’apliqui la regla general i que quan van malament tinguis dret a una clàusula excepcional.
Per totes les raons i reflexions exposades, el meu criteri és que no toca vendre. No suma per al país, i no necessàriament quadra per a l’accionista.
