Operació Catalunya: traïció a la democràcia
Molt abans de l’1-O, el setembre de 2012, el govern de Mariano Rajoy va mobilitzar la cúpula del ministeri de l’Interior, al capdavant de la qual hi havia Jorge Fernández Díaz, amb l’objectiu de fer naufragar com fos el procés independentista. L’anomenada policia patriòtica va actuar al marge de la llei amb l’afany d’arruïnar la reputació i destruir personalment polítics, empresaris i altres personalitats vinculades, realment o aparentment, a l’independentisme. Les revelacions sobre l’operació Catalunya s’han anat succeint en un degoteig que fa anys que dura. Aquests dies hem conegut noves informacions que apunten que Mariano Rajoy estava perfectament al cas de com evolucionava la guerra bruta.
No deixa de ser interessant adonar-se que el govern de Rajoy, que va demostrar-se incapaç d’afrontar l’independentisme des de la política, va ser molt matiner, en canvi, a l’hora de violar la llei per acabar amb aquells a qui en consideraven actors principals. Molt aviat els aparells policials van arremangar-se i van posar-se a treballar per escapçar l’independentisme. Entre les seves víctimes, com se sap, hi ha des d’Artur Mas i Xavier Trias fins a Sandro Rosell o la família Sumarroca. Pel camí, van ser capaços també d’ensorrar la Banca Privada d’Andorra. “Con la madre y con la patria, con razón o sin ella”, entonava l’expolicia Villarejo.
El comportament dels aparells de l’Estat no deixa, paradoxalment, de confirmar una de les principals premisses independentistes, que és aquella que assegura que cal anar-se’n perquè l’estat espanyol és irreformable. I al mateix temps reforça l’argumentari a favor de la controvertida amnistia.
Amb la col·laboració de determinats jutges i fiscals, el govern espanyol va violar les regles més bàsiques del joc democràtic. I va quedar clar que quan els dirigents del PP proclamaven que, sense violència, qualsevol idea pot ser defensada a Espanya, estaven mentint. Ells encalçaven persones per les seves idees. També es va demostrar que, per a ells, la nació és anterior i preval per damunt de qualsevol norma democràtica. El PP, que històricament ve d’on ve, ha anat apoderant-se amb el temps de la Constitució, i no ha deixat de maldar per aparèixer com el seu únic defensor davant de tota mena de suposades amenaces i perills. Cal tenir clar, en analitzar aquesta apropiació –com també en el cas de l’apropiació de la monarquia–, que quan el PP diu Constitució o democràcia, el que realment vol dir és Espanya. Per això no els fa res violentar la democràcia quan es tracta d’auxiliar la nació –la seva versió del que és la nació–. Espanya els interpel·la molt més que la democràcia.
Hem hagut d'esperar molts anys fins que, tot just avui, un fiscal ha obert la primera investigació per l’operació Catalunya. És increïble, però cert. Fins ara tots els que podien fer-ho han passat la pilota a un altre o han balbucejat excuses. Que això hagi anat d’aquesta manera diu molt de com és la justícia espanyola, en especial quan parlem de les seves cúpules. Aquesta mateixa màquina judicial va ser capaç d’investigar la corrupció del PP –i quan Rajoy era a la Moncloa. La diferència, segurament, és que aleshores, als seus ulls, el que estava en joc era un partit polític i no quelcom sagrat com la pàtria.
Capítol a part mereix l’altra pota de la guerra bruta, que són els periodistes i els mitjans de comunicació que es dedicaven a difondre les mentides fabricades policialment. La seva actuació és tan reprovable com la dels polítics, jutges i fiscals implicats. Tot i que a molts els pot fer basarda, cal un debat valent i rigorós sobre determinats periodistes i mitjans de comunicació. I la denúncia de la seva corrupció ètica, atès que en comptes de servir la democràcia –que és una de les seves funcions i responsabilitats principals– el que han fet és instrumentalitzar-la i abusar-ne.
Com escandalós és que el PSOE hagi impedit persistentment a les Corts investigar el govern de Rajoy. Ara, quan Pedro Sánchez penja del fil dels vots independentistes i s’ha adonat que no pot evitar una guerra total amb el PP, es posarà en marxa una comissió d’investigació al Congrés. El PSOE ha estat emparant el PP perquè és un partit sistèmic i ha considerat sempre que hi ha zones fosques –les clavegueres– que no poden ser exposades, que han de ser preservades. (Per la mateixa raó, els socialistes, teòricament republicans, continuen sostenint la monarquia de Felip VI.)
És justament que es tractés de combatre els enemics de la nació el que, com veiem, ha fet possible el que ha passat. El PP no tem que l’escàndol li passi factura. Sap, de la mateixa manera que ho sap el PSOE, que la ciutadania espanyola en general –i no solament els votants populars– aplaudeix o, com a mínim, comprèn que el govern del PP cometés tota mena d’il·legalitats per soscavar l’independentisme català. Aquesta cultura política, d’arrels molt profundes, barreja d’immaduresa democràtica i catalanofòbia, és un dels principals problemes d’Espanya i en llasta greument el futur.
