Les operacions encobertes de la Xina

Durant les meves tres dècades de carrera al Servei Secret d'Intel·ligència del Regne Unit, la Xina mai va ser considerada una gran amenaça.

Si alguna cosa no ens deixava dormir eren desafiaments més immediats, com ara l'expansionisme soviètic i el terrorisme transnacional. L'emergència vacil·lant de la Xina de l'era caòtica de Mao Zedong i el seu aïllament internacional després que soldats xinesos sufoquessin les manifestacions pro democràcia de la plaça de Tiananmen, el 1989, feien que el país semblés un erm distant.

El panorama ha canviat. La Xina ha adquirit influència econòmica i diplomàtica global, cosa que dona peu a operacions encobertes que van molt més enllà de l'espionatge tradicional, creixen a gran escala i amenacen amb sobrepassar les agències de seguretat del món occidental.

Els caps de les agències d'intel·ligència nord-americana i britànica –el director de l'FBI, Christopher Wray, i el director general de l'MI5, Ken McCallum– van donar senyals d'una preocupació creixent per aquesta situació al juliol, durant una roda de premsa conjunta i sense precedents en què van advertir, en paraules de Wray, d'un “esforç impressionant” xinès per robar tecnologia i intel·ligència econòmica i influir en la política internacional a favor de Pequín. El ritme s'estava accelerant, van dir, i el nombre d'investigacions de l'MI5 sobre presumptes activitats xineses s'havia multiplicat per set des del 2018.

La cultura del Partit Comunista de la Xina sempre ha tingut una naturalesa clandestina. Però des que el president Xi Jinping va assumir el poder fa una dècada, el partit s'ha convertit en una força encara més dominant al país, i això ha fet metàstasi a les institucions estatals. Podem definir la Xina com un estat d'intel·ligència. El partit considera que el negoci d'adquirir i protegir secrets és una tasca de tot el país, fins al punt que s'ofereixen recompenses als ciutadans per identificar possibles espies i fins i tot s'ensenya als escolars a reconèixer amenaces.

El món occidental no pot combatre foc amb foc. Mobilitzar el govern, la societat i els sistemes econòmics i acadèmics per competir amb enemics estrangers, com fa la Xina, seria una traïció als seus valors. Però els líders de les democràcies han d'assimilar el canvi radical que ha tingut lloc a la Xina i assegurar-se que la manera de tractar amb Pequín estigui tenyida d'un sentit pragmàtic de la realitat.

L'última amenaça comparable d'espionatge estatal és la que van plantejar els soviètics. Però la Unió Soviètica estava aïllada i empobrida. La reeixida economia de la Xina, en canvi, és un motor clau del creixement global, cosa que ha augmentat considerablement la influència de Pequín.

Poc visibles en l'escenari mundial fa 30 anys, les agències d'intel·ligència de la Xina són ara poderoses i ben dotades. Són expertes a explotar les vulnerabilitats de les societats obertes i de la seva dependència cada vegada més gran de l'economia xinesa per recopilar grans quantitats d'intel·ligència i dades. Bona part d'això té lloc en l'àmbit cibernètic, com el hackeig de l'Oficina d'Administració de Personal nord-americana el 2015, en què es van robar dades confidencials de milions d'empleats federals. Els agents d'intel·ligència xinesos també estan presents en empreses estatals, organitzacions de mitjans estatals, ambaixades i consolats. El 2020 el govern de Donald Trump va tancar el consolat de la Xina a Houston després que servís com un centre nacional per recopilar intel·ligència d'alta tecnologia.

Però les operacions encobertes de la Xina no s'acaben aquí.

La llei d'intel·ligència de la Xina, aprovada el 2017, exigeix que els ciutadans ajudin les agències d'intel·ligència. Aquesta legislació, però, només va formalitzar una situació que ja era habitual. El desafiament xinès més gran prové d'organitzacions i actors involucrats en activitats que potser no s'ajusten als esquemes normals de l'espionatge.

Bona part d'aquestes activitats les organitza el Departament de Treball del Front Unit, una organització del partit que busca cooptar membres ben posicionats de les comunitats de la diàspora xinesa en un ventall que s'ha ampliat sota el mandat de Xi. La Xina també s'esforça per atraure altres ciutadans d'Occident. Un cas de llibre, desvelat aquest any, va involucrar un polític britànic l'oficina del qual va rebre finançament abundant d'una advocada xinesa que, així, va obtenir accés a l'establishment polític britànic. Una de les estratègies de la Xina és cultivar amb paciència relacions amb polítics a nivell de ciutat o comunitat que mostrin prou potencial per ascendir a càrrecs encara més alts. Una altra és l'anomenada captura d'elits, que consisteix en oferir lucratives canongies o oportunitats comercials a figures governamentals o corporatives occidentals amb influència a canvi que defensin polítiques que encaixin amb interessos xinesos.

Per a la Xina, aquesta tasca és de supervivència. L'adquisició de tecnologia i intel·ligència comercial és necessària perquè l'economia del país continuï creixent prou ràpidament per evitar la inestabilitat social. Xi ha emfasitzat la necessitat d'adoptar mesures “asimètriques” per posar-se al nivell tecnològic d'Occident.

Pot ser que la Xina vagi ara per davant a la partida, però hi ha eines que les agències d'intel·ligència i seguretat occidentals poden fer entrar en joc, com ara proporcionar als seus empleats competències lingüístiques adequades i coneixement sobre la Xina i sobre el funcionament del Partit Comunista. Però els cal ajuda.

Les democràcies liberals no es poden limitar a estar a la defensiva. Els líders polítics han de promoure una inversió més gran en capacitat de recopilació d'intel·ligència ofensiva i programes de divulgació que formin les empreses, organitzacions polítiques i altres objectius potencials en relació a les seves vulnerabilitats. També calen sistemes per avaluar les conseqüències en matèria de seguretat nacional del que poden semblar activitats comercials normals per part d'empreses xineses o entitats no xineses que actuen com a façanes de Pequín.

És de vital importància que s'aprovi una legislació nova i més efectiva que s'ajusti a aquesta dinàmica canviant. El Regne Unit està fent passos en aquesta direcció. Austràlia va promulgar el 2018 una llei per aturar la influència política estrangera encoberta després que l'activitat xinesa aixequés sospites.

Contrarestar Pequín serà una difícil maniobra d'equilibri, especialment en països amb grans contingents de la diàspora xinesa. Recordem, si no, el programa de l'FBI per prevenir el robatori d'intel·ligència econòmica i científica de les universitats nord-americanes que el govern de Donald Trump va engegar en el marc de la Iniciativa Xina. El programa va alarmar els científics i els enginyers d'origen xinès, que van sentir que se'ls perseguia injustament. Aquest any ha estat cancel·lat.

Els països occidentals no haurien de tenir por de mostrar-se audaços. Maniobres com l'expulsió massiva de funcionaris soviètics d'intel·ligència per part del Regne Unit el 1971 –després que augmentessin les activitats d'espionatge– rarament afecten, si és que mai ho fan, les relacions més àmplies. Tampoc no s'ha d'exagerar l'impacte de l'espionatge i la subversió. La Unió Soviètica no va perdre la Guerra Freda per les seves operacions d'intel·ligència, que eren bones, sinó pel fracàs dels seus ideals de govern.

Pot ser que aquest sigui el cas també de la Xina. Els legisladors i serveis d'intel·ligència occidentals han d'innovar i s'han d'adaptar. Però també cal assegurar que les estratègies que posin en marxa respectin els ideals de llibertat, obertura i legalitat que representen la principal amenaça per al partit-estat xinès.

Copyright The New York Times