'Oppenheimer' i el present
Oppenheimer és una història total que abasta l’ego dels científics, la insaciabilitat dels polítics, les enveges gremials, les cares fosques de la gent, les revenges personals, els sentiments de culpabilitat i la distància dramàtica entre intel·ligència i felicitat. I té, com a marc històric, el retrat d’un canvi d’època, la que ens va portar a un planeta condemnat a conviure amb la bomba atòmica que el pot destruir, és a dir, a l’origen del món tal com ja l’hem conegut els que hem anat naixent després d’Hiroshima i Nagasaki el 1945.
Dimecres a la nit vaig compartir l’exhibició d'Oppenheimer amb una gentada al cinema, i el millor és que la majoria no passaven dels 35. Remarco això de l’edat perquè una pel·lícula així té la capacitat de fer més entenedor el present, obrir la conversa sobre els dilemes morals a què ens enfrontem en nom d’un mal menor, i com aquest mal gairebé mai acaba sent menor com volíem creure, perquè el mal té una gran capacitat per reproduir-se en mals de conseqüències impredictibles.
Al film, J. Robert Oppenheimer i alguns dels seus amics flirtegen amb el comunisme, defensen la causa de la República Espanyola fins i tot quan ja ha estat vençuda, i creuen que tenen el deure d’ajudar els refugiats republicans. És el retrat d’una determinada joventut nord-americana i europea que va abraçar la causa republicana espanyola perquè era la causa contra el feixisme en forma d’assaig general d’una confrontació mundial que es veia a venir. L’època desprèn una angoixa vital que recorda la dels nostres dies i que costa de confrontar perquè aquella bomba tan potent ens va fer a tots molt petits.
