'Oppenheimer'
Christopher Nolan ha tornat a captivar l'atenció del món amb la seva última pel·lícula: Oppenheimer. No només per la seva excel·lència cinematogràfica –com sempre, Nolan no defrauda–, sinó també per la seva profunda exploració de la complexitat de la ciència, l'ètica i la humanitat.
La pel·lícula ens declara la vida de J. Robert Oppenheimer, físic teòric brillant i complex, conegut com "el pare de la bomba atòmica". Una figura que encarna la dualitat inherent a la ciència: el seu potencial per fer el bé i, alhora, la seva capacitat per generar destrucció. Utilitzant el blanc i negre per explorar l'objectivitat de la persecució judicial d'Oppenheimer, i imatges en color per interpretar la vida del científic, Nolan no deixa de banda l'error o la culpa, tant del personatge individual com del marc col·lectiu.
La pel·lícula no es limita a una biografia històrica, sinó que es converteix en una meditació sobre la responsabilitat dels científics en la gestió de la dualitat de la ciència. Oppenheimer és una figura complexa i amb matisos, amb afinitat cap al text hindú Bhagavad Gita, que il·lustra la seva lluita moral i ètica, element central a la història. La seva famosa cita "he esdevingut la mort, el destructor de mons" ressona en la consciència col·lectiva com a símbol del seu conflicte intern i cap al món sencer.
Tot i així, sempre hi ha lloc per a la millora. Especialment en relació amb la representació de les dones en el Projecte Manhattan. Figures com la física nuclear nord-americana Leona Woods i la física experimental xinesa Chien-Shiung Wu (la 'Madame Curie' de la Xina) van jugar un paper crucial en el projecte, però les seves històries han estat sovint oblidades del primer pla. La pel·lícula de Nolan no ha fet l'excepció. L'única investigadora que apareix aquí i allà durant la pel·lícula és la txeca-nord-americana Lilli Hornig, qui va treballar en l'àrea de la química del plutoni durant el Projecte Manhattan. L'omissió sistemàtica de les figures femenines reflecteix una tendència més àmplia en la ciència –i la societat– de minimitzar o oblidar les històries i èxits de les dones científiques.
El Projecte Manhattan va ser un esforç colossal que va implicar desafiaments tècnics, pressions polítiques i implicacions socials profundes. La pel·lícula captura aquest context, mostrant la tensió entre la recerca pura i les demandes de la guerra, i ens convida a reflexionar sobre el paper de la ciència en la nostra societat. Ja en vam parlar: la recerca ha de ser desinteressada o ha de tenir una justificació utilitària?
Des del consentiment en la recerca biomèdica fins a la responsabilitat en la tecnologia emergent, la pel·lícula ens recorda que els dilemes morals continuen sent rellevants. Oppenheimer ens desafia a ser conscients i reflexius, a abraçar el sentit crític i a tenir en compte les qüestions ètiques en la ciència actual. És una reflexió sobre nosaltres mateixos i el nostre entorn, que ens parla no només com a espectadors, sinó també com a científics, ciutadans i éssers humans.
