Opus, faldilles i sexisme
Fa pocs dies, aquest diari es feia ressò de la decisió d’instaurar un nou uniforme femení a les vuit escoles que la Institució Familiar de l’Educació, vinculada a l’Opus Dei, té repartides per Catalunya. El canvi en la manera de vestir de les alumnes se circumscriurà a les peces inferiors: a sota de la clàssica faldilla de quadres, amb una llargària per davall dels genolls, s’hi incorporaran uns pantalons curts. A més, també es redissenyarà l’actual faldilla per tal que la part superior sigui prou ampla per evitar que les noies puguin doblegar-se-la amb vista a mostrar un tros més gran de cama. La decisió ja ha estat comunicada a les famílies, que tenen un marge de temps de dos cursos per implementar la novetat en el vestuari de les filles. Tanmateix, el més destacat de la notícia transcendeix la moda, i cal posar l’èmfasi en el detonant del nou uniforme.
La novetat que ha propiciat la reestructuració de la vestimenta de les noies respon al motiu següent: des del curs passat, la majoria dels centres dependents de la Institució Familiar de l’Educació van veure’s obligats a deixar de segregar per sexe a l’ESO; en cas contrari, la Generalitat els hauria retirat el concert. A banda de qüestionar la conveniència de finançar amb fons públics escoles vinculades a l’Opus Dei que encara segreguen per sexe en la majoria dels cursos, crec que és important posar el focus en les implicacions d’afegir uns pantalons sota la faldilla d’elles justament quan ells entren a escena.
La determinació de sumar capes de roba a les dones quan els homes fan acte de presència beu del mateix discurs que culpabilitza les noies quan són víctimes d’una agressió sexual perpetrada per persones del sexe contrari. Aquesta mentalitat, que es mou entre la idea que cal protegir la dona i l’apriorisme que els homes actuen provocats per estímuls visuals excitants i testosterònics que no poden controlar, fa un mal terrible a l’alumnat que torna gran immers en aquest marc mental i de valors. Perjudica les noies, que aprenen a conviure amb la sospita permanent de ser culpables d’alguna cosa, i perjudica els nois, que creixeran amb el convenciment que la societat, o fins i tot la biologia, els exonera de tota responsabilitat pel que fa a l’exteriorització del desig o a la materialització de qualsevol voluntat: són elles, en tot cas, les que han de tenir present aquesta realitat masculina i esforçar-se per no col·locar-se en situacions que incitin els homes a actuar malament.
És alarmant i deplorable educar infants i adolescents des d’aquest prisma, des d’aquest contrast entre l’educació que reben les dones i els homes. Per altra banda, l’objectiu indigne de tornar més decorós l’uniforme femení en aquests centres podria haver-se resolt amb uns pantalons normals i corrents per a elles, els mateixos que llueixen ells. Però no: és preferible fer nous dissenys i afegits a les faldilles abans que tenir noies amb pantalons, no fos cas que el sexisme ranci es perdés en acomiadar –parcialment– la segregació.
