Ordalies de Renfe
Durant la primera Edat Mitjana, l'ordalia va ser una institució jurídica per la qual els plets es dirimien mitjançant el judici diví. A tal efecte, s'invocava Déu perquè es pronunciés sobre tal o tal altra qüestió, i això es feia amb rituals als quals s'havia de sotmetre l'acusat d'haver pecat o crebantat les lleis humanes o divines. Aquests rituals solien consistir en unes proves que permetien al tribunal dilucidar quin era el parer de Déu sobre el plet en qüestió. Una de les proves més habituals consistia a obligar l'acusat a introduir les mans dins una foguera, o a subjectar amb les mans un ferro roent. Si no es cremava, o les cremades no li produïen ferides molt greus o la mort, el tribunal considerava que la divinitat s'havia posat de part d'aquella persona, que quedava lliure de culpa també davant dels homes. D'aquí venen, segons sembla, expressions habituals del llenguatge col·loquial com posar la mà al foc per algú, o agafar-se a un ferro o a un clau roent. Una altra ordalia clàssica consistia a submergir l'acusat molta estona dins l'aigua: si no s'ofegava, o no en sortia baldat, volia dir que Déu havia dictaminat la seva innocència. Com que els mateixos juristes de l'època havien d'admetre que les ordalies es fonamentaven en plantejaments màgics, a partir del segle XII, amb la recepció del Dret Romà, van evolucionar cap a mitjans probatoris més racionals: es va instituir així la tortura, en la qual va excel·lir el tribunal de la Santa Inquisició.
Així doncs, podem dir que els usuaris de Rodalies pateixen veritables ordalies. Agafar els trens de Renfe amb la pretensió d'arribar a l'hora que toca a la feina (o allà on sigui) fa temps que s'ha convertit en un acte de fe que frega el pensament màgic, i confiar que el tren de la línia tal arribarà a l'hora a la seva destinació, o fins i tot que hi arribarà a l'hora que sigui, equival a posar la mà al foc per un servei que clarament no ho mereix, o agafar-se a un ferro roent perquè simplement no hi ha cap altra alternativa.
Per altra banda, molts usuaris voldrien sotmetre els responsables d'aquesta situació a un judici d'ordalia, a veure si Déu els descarregava de culpa o els feia cremar dins les flames de la culpabilitat. A banda del pèssim servei prestat per Renfe –una altra estructura d'estat que sembla que va passar directament de la dictadura a la democràcia només amb rentats de cara superficials–, la impenitent desinversió dels governs espanyols al llarg de dècades (negada una vegada i una altra tant pel Partit Popular com pel PSOE, amb la mateixa contumàcia que hi reincideixen) i la politiqueria imperant entre els partits catalans (el ple del Parlament de la setmana passada en va ser una mostra prou eloqüent), fan que allò que s'hauria de resoldre amb diners, bons tècnics i bons equips de direcció es converteixi en una espècie de maledicció. S'hi ha afegit aquest dilluns una desconvocatòria de vaga que ha desembocat en un nou desgavell: el dret a vaga és inalienable i innegociable, però el dret a vaga encoberta no existeix.
