'Ortographe, mon amour'

“¿Merece la pena tener un seguro de desesos?”. Gran pregunta, sens dubte, apareguda –en posició preferent i grans dimensions– al bàner publicitari d’un important portal d’internet. Aquesta vegada, però, el que resultava més inquietant del missatge no era el rerefons mortuori, sinó la inexplicable atrocitat ortogràfica que s’hi havia colat: “desesos”.

Tendim a identificar les faltes d’ortografia amb el català. La convivència de generacions no escolaritzades en la llengua pròpia del país, o bé per qüestió d’edat –mallorquins majors de 60 anys–, o bé pel lloc de naixement i primera instrucció –població nouvinguda– ha fet que l’alfabetització en català i l’aprenentatge formal de la llengua no hagin arribat a assolir els índexs desitjables. 

La precarietat ortogràfica del català té una explicació històrica i demogràfica. Com s’explica, però, el “deseso” d’ortografies majoritàries i infinitament més ben assentades?

Pot semblar que el cas de la cacofònica errata del bàner publicitari és un fet sense gaire transcendència. Cert. Al mateix temps, però, fa pensar molt.

Vegem-ho: Un potent portal tecnològic posa a la venda el seu millor i més suculent espai publicitari (leaderboard de portada, 728x90); una poderosa companyia d’assegurances el contracta i comana l’anunci; una gran empresa de publicitat i màrqueting dissenya la campanya que s’inserirà en tan preuat rectangle; l’equip de publicistes encarregats decideix donar al missatge forma interrogativa: “¿Merece la pena tener un seguro de desesos?”; s’aprova, s’envia i es puja a la web, on resta dies i dies.  

 Tothom pot equivocar-se, és cert, però també qualcú de la llarga i ben pagada cadena productiva se’n podria haver temut, no? Idò no. L’ortografia és un cas perdut. I no només a les filologies ibèriques...

D’això se'n lamenta precisament Aude Denizot, professora de Dret a la universitat francesa de Mans, on, després de dècades corregint exàmens i treballs, observa un alarmant declivi de l’ortografia, tal com explica al seu llibre Pourquoi nos étudiants ne savent-ils plus écrire?

Denizot explica que, a part de faltes ortogràfiques impensables entre universitaris 20 anys enrere, també detecten problemes greus d’expressió i frases senceres de comprensió impossible. 

En una entrevista a Le Figaro, relata que abans només els alumnes mediocres feien faltes, i encara lleus; ara, en canvi, els millors alumnes produeixen textos amb faltes elementals. La situació resulta tan alarmant que s’han hagut d’organitzar cursos d’ortografia per als estudiants de Dret, però que, així i tot, n’hi ha que no progressen.

No pinta bé, la cosa, és cert. Ara que jo, si no se m’haguessin de molestar els col·legues de la Université du Mans, els diria que no s’empernin gaire amb això de les classes d’ortografia als universitaris, perquè un tendralot de 20 anys ja ha fet el lleixiu. Cada cosa al seu temps.

I el moment adequat per aprendre, interioritzar i automatitzar l’ortografia és la primera etapa de Primària. De tota la vida. També ho veu així la professora Denizot, qui, a més, alerta sobre l’ús abusiu de fitxes i fotocòpies, en què els petits alumnes només han d’omplir buits amb paraules aïllades, en lloc d’escriure i/o copiar paràgrafs sencers. I encara s’atreveix amb un gravíssim anatema: “Ce travail de copie est fondamental pour développer des automatismes et apprendre à construire des phrases correctes”. Copiar, diu. Però si ja no es copia ni als exàmens!

Podem convenir que l’ortografia és secundària i que ha estat cridada a ser substituïda per noves habilitats lingüístiques més competencials o creatives. Fins i tot decidir que és una convenció carca i castradora de la lliure expressió lingüística. Cap problema: cada època decideix, construeix i argumenta les seves pròpies sacralitats.

El que no podem, però, és enganar-nos a nosaltres mateixos i voler creure que l’ortografia es pot aprendre omplint fitxetes, cantant cançonetes i aferrant gomets. Ni, encara menys, retirant quaderns i llibres de text, i passant tot el matí escrivint amb dos dits al teclat del Chromebook. Ni fent Kahoots, clar, la salsa de tots els plats.

El circuit neuronal oculomanual és fonamental per a la consolidació de les habilitats més diverses. El cos té memòria i la transfereix eficaçment a tota casta d’aprenentatges. Per això abans es feia cal·ligrafia, s’exercitava la recitació memorística i es treballava la còpia. Tres activitats, a més, especialment relaxants i facilitadores de la concentració.

Si qualcú ho provàs ara, acabaria interrogat per la Inspecció Educativa. Això sí, a final de trimestre, els nins fan tallers de mindfulness i emplenen curosament mandales de colors per intentar recuperar el traç i la concentració que han perdut irremissiblement. 

Nanda Ramon és professora