Orwell vs. Huxley

Exhaurida la veta de la sobreexplotada realitat, el productiu sector de les sèries televisives recorre sovint a l’exploració d’universos distòpics. El futur hi és representat o bé a través de prefiguracions aterradores, o bé amb tintes subtilment inquietants, segons la preferència de l’autor. Sempre negatifo, però. És el que tenen les distopies.

Tanmateix, la dicotomia futurista entre el terror més descarnat o l’encarnació soft de l’horror no és cosa de fa dos dies. La primera meitat del s. XX ens va deixar dues de les distopies més rellevants de la literatura: el 1984 d’Orwell i la fabulació d’Aldous Huxley, Un món feliç; dues dures reflexions sobre el poder i la dominació amb elements de gran lucidesa, però de plantejaments obertament antagònics.

Els mecanismes de poder dels dos paradigmes són diametralment oposats: repressió vs. seducció. El futur orwel·lià augura una dominació dolens, basada en un control minuciós i exhaustiu de l’individu, i en pràctiques repressives aterradores. El poder s’imposa amb violència i la resistència és perseguida de forma explícita i implacable.

Huxley, en canvi, imagina una dominació ludens, en què els humans –fèrriament predeterminats per la genètica i l’educació– accepten de bon grat l’estructura piramidal de castes socials estanques al servei d’un únic objectiu: la seva total explotació. El sistema, particularment estable i harmoniós, aconsegueix el control dels individus mitjançant l’administració de plaer.

Tot sistema de dominació necessita combatre la dissidència, però no hi ha una única via per fer-ho. L’exercici de la força ha estat, majoritàriament i durant mil·lennis, el mecanisme que ha possibilitat la imposició del poder. En el sistema opressiu tradicional, els opressors i els oprimits són clarament visibles i això genera contrast i incomoditat. És a dir, consciència. 

L’actual imperi neoliberal, en canvi, provoca molta més adhesió que resistència i ja no ens incomoda l’escandalós abisme entre pobres i rics, entre opressors i oprimits. La nova dominació sedueix, no reprimeix: l’opressió s’invisibilitza. Això justament és el que ens fa acceptar –amb aquiescència o efervescència, segons els casos– una immoralitat com el Mundial de Qatar o altres aberracions coetànies. I tan contents.

Paradoxalment, l’absoluta 'emancipació' individual dona més estabilitat al sistema que la repressió, mètode manifestament més ineficient. La sensació de 'llibertat' impossibilita la protesta, el poder es camufla i la capacitat de combat i subversió queda anul·lada. Sota una aparença amable, la seducció basada en el plaer és altament coercitiva: ja no som 'obedients', sinó 'dependents'. Contra la disciplina ens podem rebel·lar; contra l’addicció, no hi ha rebel·lió possible.

El món que habitam es basa obertament en molts dels pilars del model de Huxley: individualisme, materialisme, consumisme, narcisisme, hedonisme... Cada vegada són més les coincidències entre la nostra societat i la distopia 'feliç': la hipersexualització, la sobrevaloració de la joventut, la veneració de la imatge, els rituals banals, el rebuig de la vellesa, la cancel·lació de la memòria, l’omissió de la mort... Temps de Tinder, d’adamisme,  de sacralització de l’oci i del consum. D’un sistema educatiu determinista que perpetua la segregació social. D’una societat que, en avaluar les cicatrius de la pandèmia, té més presents les festes que es perderen els 'pobres' adolescents que els padrins que no superaren la travessia, o que no s’alarma davant d’una pujada del 20% de la mortalitat entre els majors de 75 anys, el 2022... Sap greu, però tot encaixa.

I això que encara no hem desvelat la transposició actual de l’element més morbós de la novel·la de Huxley: el soma, la droga promocionada activament pel sistema, altament addictiva i inherent al dia a dia dels humans 'feliços', a qui evadeix de les càrregues de l’explotació i allibera de la responsabilitat de pensar per si mateixos. El mòbil, naturalment.

S’hi refereix lúcidament Byung-Chul Han en explicar per què ja no és possible la revolució. Estam massa atordits per la droga digital i massa intoxicats per la saturació comunicativa com per plantar resistència amb un mínim de vertebració i dignitat.

Bon moment per recordar que els menors de Balears són els que passen més temps davant les pantalles –vuit hores, els dies feiners; 10,5, els caps de setmana. O el testimoni d’una nina de vuit anys, recollit a Palma per un policia tutor: “Per tenir followers has de mostrar les tetes”. Amb aquest panorama, no és difícil intuir el panem et circenses dels nostres nous 'èpsilons': renda bàsica, locals d’apostes, Netflix i vídeojocs.

Per ara, sembla clar que és Huxley qui va guanyant la partida. I que consti que, a Orwell, no li desig millor sort.