Els Oscars s'obliden del cinema

Com a espectacle televisiu, la 93a gala dels Oscars és per llençar-la a les escombraries de la història. Ni ha sabut singularitzar-se d’una manera transcendent o lluminosa en el context d’una pandèmia, ni reivindicar-se com a indústria en temps de crisi, ni tan sols fer el més elemental que s’espera d’ella: promocionar les millors pel·lícules i fer ostentació visual del més extraordinari i meravellós que té, les imatges en moviment.

Enguany els Oscars s’han oblidat del cinema, que era l’únic que podia fer la gala atractiva, fascinant i entretinguda. És irònic que l’Acadèmia hagi delegat la producció a Steven Soderbergh, que el 2011 es va avançar al pànic d’una pandèmia mundial amb Contagio. El director –que es caracteritza per tenir una mirada experimental, i transitar hàbilment entre l’autoria i la comercialitat– va arrossegar-nos, amb aquesta gala, a l’essència més antiga. Una mena de festa vintage a l’estació de ferrocarril de Los Angeles que ves a saber si feia referència a les gales de la primera època daurada de Hollywood. A Soderbergh se li va escapar el tren per plantejar un espectacle que sabés aprofitar la creativitat, la màgia i la fascinació de les pel·lícules com a alternativa per seduir l’espectador. Soderbergh i el director Glenn Weiss van portar la gala del cinema al teatre més tòpic. El més atrevit que van fer va ser alterar l’ordre habitual dels premis. El succedani de la catifa vermella als jardins de l’estació ja ens advertia que més que en un xou televisiu fèiem acte de presència a l’aperitiu d’un casament de rics. Les actuacions de les cançons nominades semblaven tretes del festival de San Remo. L’arrencada de la gala, amb Regina King avançant a pas ferm cap al petit escenari amb l’estatueta de l’Oscar a la mà mentre apareixien els crèdits i la música d’acció com a l’inici d’una pel·lícula va ser l’únic instant d’esperança. Ens van fer creure que veuríem una proposta agosarada i diferent. Semblava que seríem testimonis d’un espectacle que sabria jugar amb el llenguatge cinematogràfic. “Imaginin-se que això és una pel·lícula dels Oscar amb un repartiment de més de dos-cents nominats”, deia l’actriu. Però no. En realitat era només l’esquer per abocar-nos a un malson avorrit que de cinema no en tenia res, ni tan sols els clips de les pel·lícules per presentar els candidats. Només era un catàleg d’aparicions d’estrelles de Hollywood recitant el seu tros de paper com robots. Es va confondre l’austeritat amb el tràmit, i el protocol sanitari, amb la manca d’imaginació. Tot passava i s’explicava per mitjà de la paraula. Es van trencar les tradicions i els codis visuals de les gales dels Oscars a canvi de res. I el tedi va arrossegar la transmissió de Movistar+, durant la qual María Guerra i companyia fins i tot van fer broma sobre el fet de semblar massa rondinaires amb les valoracions.

La 93a gala dels Oscars és la prova evident de com la pandèmia, en molts casos, s’està convertint en la millor excusa per fer la feina de manera mediocre.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió.