Els 'outs' de Rafael Nadal

En l’entrevista que li va fer Ana Pastor a Rafael Nadal el tenista va tirar fora totes les pilotes sobre igualtat i la seva decisió de convertir-se en ambaixador de l’Aràbia Saudita per a aquest esport. A cinc sets hauria estat un triple 6-0. Explica que no va ser el guany econòmic el que el va moure a acceptar ser imatge d’una dictadura teocràtica que vulnera sistemàticament els drets més fonamentals, que el seu objectiu no és blanquejar el règim sinó contribuir a millorar la salut dels saudites. Doncs o bé els espectadors som uns crèduls i ens empassem aquest globus veient com la pilota ens sobrepassa i entra o bé són els saudites els que li han col·locat una bona bola a contrapeu que Nadal ni ha vist passar. Aquesta segona possibilitat és poc versemblant per a algú que s’ha passat la vida viatjant pel món i que assegura que es va informar abans d’acceptar la proposta. Que fins i tot va visitar el país. Doncs no sé què és pitjor, si equivocar-se per ignorància o fer-ho amb coneixement de causa. Ara, que caldria saber on va mirar el tenista quan va fer un volt pel paradís del petroli. Dubto molt que tingués accés a les dones o que intercanviés una sola paraula amb alguna de les moltes immigrants que treballen en el servei domèstic en condicions d’esclavitud. No crec que consultés les lleis que obliguen tots els ciutadans a seguir un islam fonamentalista i radical. Si Rafael Nadal coneix bé tot aquest panorama i tot i així s’ha venut al poder saudita, la seva decisió és encara més ignominiosa. 

Els règims dictatorials al món, els que tenen diners, es veuen apuntalats per homes com el tenista. Ell no és, ni de bon tros, un cas aïllat: a les feministes sempre ens sorprèn que els homes occidentals educats, en principi, en una cultura igualitària, no triguin ni dos segons a adaptar-se a les societats en què les dones són ciutadanes de segona. Si l’objectiu de Nadal és el tenis, per què li demanem que defensi la seva pròpia cultura, la democràtica, davant d’un poder econòmic tacat de sang i patiment? Ell l’únic que vol és contribuir al progrés dels saudites amb la seva escola. Llàstima que Jamal Khashoggi, que va acabar esquarterat pel règim amb qui s’ha aliat el mallorquí, no pugui gaudir d’aquesta gran oportunitat de millorar el seu drive. I que les dones que viuen en una reclusió perpètua, a dins de les cases o enfundades en la presó mòbil del drap negre que imposa la llei, no puguin descobrir les virtuts de la llibertat damunt la pista. Quina pena que ni els empresonats per publicar un tuit o un vídeo, ni els periodistes perseguits per fer la seva feina, ni els homosexuals ben entaforats dins dels seus armaris, ni els treballadors esclavitzats puguin beneficiar-se de les bones intencions del de Manacor.

"No vaig a treballar a l'Aràbia Saudita de manera que no em senti còmode", diu Nadal, i afegeix que és partidari de la igualtat. Tenint en compte la seva idea d’igualtat, que te l’has de guanyar i no te la poden regalar, segur que no patirà cap xoc cultural. Les professionals de l’esport femení que cobren una misèria deu ser que no s’han esforçat prou. Fa uns anys el tenista ja defensava que els premis per a homes han de ser més substanciosos perquè el seu joc és més espectacular. Com els passa a tants altres, Nadal no és conscient de l’androcentrisme hegemònic que condiciona la seva percepció i la seva mirada estràbica no li permet captar la discriminació sistèmica que té davant del nas. Em fa por que aquesta mateixa visió l’exporti al Golf, on, a més a més, ningú li farà preguntes sobre feminisme. Que s’hi quedi. I que se n’hi vagin tots els inadaptats que no accepten els valors de la democràcia, que emigrin al feudalisme lliberticida que tant defensen i que se’l ben confitin, que aquí continuarem avançant.