Brasil i els EUA: 'outsiders' als Parlaments

El mes de gener sembla haver-se convertit en el momentum per als assalts, materials i de simbologia política, als Parlaments de les democràcies americanes. Dos anys separen les inèdites escenes viscudes la nit passada a Brasília (Brasil), amb el triple assalt ciutadà als edificis del Congrés, el Tribunal Suprem i el Palau de la Presidència –cal tenir en compte l’elecció dels espais, ja que encarnen els tres poders de l’estat de dret: el legislatiu, el judicial i l'executiu–, del que es va viure al Capitoli de Washington el dia de Reis del 2021.

Aquella elecció també tenia un fort component simbòlic, perquè el Capitoli és l’edifici que alberga la primera democràcia americana i la que més ha durat ininterrompudament de la història. Si encara tenim a les retines aquell assalt surrealista, no va ser menys sorprenent el bloqueig en l’elecció del president de la Cambra de Representants dels Estats Units de la setmana passada, un fet inèdit des de 1923 i el procés d’elecció més llarg (15 votacions!) de les 127 vegades que, sense excepcions, s’ha produït i resolt l’elecció als Estats Units.

Els casos viscuts a Washington i Brasília –les capitals institucionals dels dos països més grans d’Amèrica– són símptomes de la fràgil salut de la democràcia parlamentària arreu. Si en el cas llatinoamericà no és la primera crisi que hem vist, en el cas de Washington ens indica també l’esgotament de certa excepcionalitat nord-americana: que es recordi contemporàniament, el Capitoli no havia sigut ultratjat anteriorment. I més important encara: de les 14 eleccions a president o speaker en què des de 1789 s’ha hagut de recórrer a múltiples votacions, totes menys una (13) es van produir abans de la Guerra de Secessió, quan les divisions dels partits eren directament guerracivilistes. Guerracivilisme és el que es respira en certes nacions americanes contra les seves pròpies institucions.

En el cas estatunidenc, tot i que d’aparença diametralment oposada (poble vs. parlamentaris), els fets comparteixen elements i sobretot un esperit comú en la societat yankee: un desig antisistema que s’expressa tant als carrers com en complots a la seva tradició parlamentària, d’origen pluralista però convertida en un bipartidisme endèmic en mans del GOP (Great Old Party, el Partit Republicà) i del partit liberal i progressista (el Partit Demòcrata).

És el resultat d’una lluita que s’estén per totes les democràcies occidentals (també a Espanya i a Catalunya) i del sud global entre dues idees de democràcia: la democràcia normativa o procedimental –només garantida en la bona praxi dels Parlaments, segons el gran jurista Hans Kelsen– i la democràcia identitària o plebiscitària, per a la qual la prioritat és exercir la confrontació, l’autoritarisme i la decisió. Aquesta visió identitària i vigorosa de la democràcia, que s’empara en el poble com a subjecte polític i, en última instància, en el cesarisme que la lideri o executi, és la que van defensar tant els tirans del segle XX com els grups d’interès contemporanis, tan comuns als Estats Units, faccions polítiques i religioses extremistes o individus que militen en l’autoexclusió.

D’alguna manera, tots aquests colpistes responen a la idea de l’outsider, un individu que “viu en la perifèria de les normes socials”. De Trump i Bolsonaro i els seus corresponents seguidors alcistes fins a la vintena de congressistes extremistes del Freedom Caucus que es van amotinar institucionalment la darrera setmana, tots comparteixen l’odi a la democràcia kelseniana de caràcter social, consensual i pluralista. Neguen el sistema electoral, es revolten contra els mitjans de comunicació, reclamen desmuntar la Constitució i fan del parlamentarisme el seu ostatge. Tots viuen còmodes en l’antagonisme i l’escissió social.

El sociòleg Norbert Elias va definir l’outsider com una figura “forastera”, exclosa pel sistema, i a aquest espai d’identificació s’hi van aferrar tant Trump com Bolsonaro en els seus respectius processos d’accés al poder. Ambdós proclamaven la legitimitat del poble contra l’exclusió política aplicada per l’establishment. No pas casualment, Elias titularia el seu memorable llibre The established and the outsiders (Establerts i marginats).

Deixem de considerar els alcistes del Capitoli com una banda de friquis disfressats i asocials, o els alcistes de Brasília com uns exaltats enviats pel cesarista en cap Bolsonaro. Són una representació d’un cos social que no és ni l’establert ni el marginat, sinó el privilegiat que veu en risc tot un sistema de dominació que els ha beneficiat en un temps que ja no és el temps social d’avui, més plural i inclusiu i menys masclista. El mateix passa amb els outsiders del Congrés, els escassos 20 congressistes republicans que, com una mena de diputats díscols dintre de Vox, es van oposar al candidat del propi partit, Kevin McCarthy. No representen ni tan sols el 10% del partit, però visualitzen una esquerda del sistema. Sospiren pel retorn del decisionisme salvatge que va teoritzar el gran rival intel·lectual del constitucionalista Kelsen, el pensador reaccionari Carl Schmitt, però són conscients que al món d’avui no és possible replicar velles fantasies despòtiques del segle passat. Per això ataquen, amb la mateixa ira però amb menys parafernàlia, els Parlaments com a mètode democràtic i, sobretot, el garantisme de les institucions occidentals.

Però el cert és que avui dia la norma de Kelsen encara disposa d’una sèrie de recursos per imposar-se a les figures rupturistes i alçaments del poble (ho vam veure amb l’impeachment i el judici a Trump o amb les detencions massives tant a Washington com a Brasília), però no és sexi com la fantasia autoritària de Schmitt que hem vist córrer també per mig Europa. Potser per aquesta raó els primers sempre guanyen en la mediocritat i els segons acaben convertint la derrota en heroïcitat.