Ovació per a la diva del 'Sense ficció'

Barcelona“La teva vida podria ser l’argument d’una òpera”, li diu l’amiga a Begoña Alberdi cap al final de La diva i la vida, que va emetre ahir el Sense ficció. I és així. Però la vida de la soprano que va amenitzar el confinament dels seus veïns durant la pandèmia amb àries meravelloses també podria ser una sèrie basada en fets reals. O una telenovel·la. La vida d’Alberdi podria ser tantes coses perquè ha sigut tràgica i intensa. I commou l’espectador perquè s’estableix una relació de confiança absoluta entre la protagonista i els responsables del documental. Comença amb Alberdi caminant per un pis buit totalment destruït recreant simbòlicament aquesta idea de recuperar els vestigis d’una vida familiar terrible. Hi ha un instant en què la soprano diu que busca una manera de relatar-nos la seva història intentant que no li torni a fer mal. Són etapes de la seva vida profundament doloroses i ho fa amb una serenitat i distància admirables. És difícil, malgrat tot, pensar que es pot refer aquell camí sense sortir-ne ferit.

El documental és molt hàbil a l’hora de gestionar i dosificar la informació. La primera frase de la soprano és contundent: “No té gaire sentit la vida en aquests moments. [...] S’ha acabat la música per a mi. No sento música en el meu cap. No veig un demà. No té sentit”. I això predisposa l’espectador a entomar el desastre. Crea una expectativa molt dramàtica sobre el moment en què arribarà la tragèdia. És impactant veure algú sincerar-se tant davant la càmera. Alberdi obre les portes de la seva tristesa a les càmeres de TV3 a uns nivells sorprenents.

La diva i la vida és el relat transparent i serè de la mateixa Alberdi, sense llàgrimes i amb la veu calmada. I això ens commou per la seva capacitat de contenció.

El documental subratlla el punt dramàtic i fins i tot teatral de la seva existència amb imatges de recurs i transició que recreen fugaçment instants de la seva vida.

Un peluix a terra, el rebedor amb decoració sinistra de casa l’avi, els productes de perruqueria, la seva hamaca de platja enmig d’un passadís, la càmera subjectiva vagarejant pels carrers... Les imatges són les que ens provoquen el nus a la gola. Però mai s’abusa del melodrama. Hi ha un instant demolidor: quan Alberdi connecta un radiocasset per mostrar-nos la discussió que va enregistrar quan era joveneta discutint-se amb la seva tia. Té més força la necessitat d’haver volgut capturar aquell moment de la vida i conservar-lo al llarg dels anys, segurament per deixar constància de la maldat de la tia, que el contingut d’aquella discussió.

La diva i la vida ens parla també de salut mental, i de com algunes persones des de ben petites es veuen obligades a fer un esforç tan gran per tirar endavant que l’existència els resulta esgotadora. Quan Alberdi respon a la seva amiga sobre l’argument d’òpera de la seva vida, la soprano contesta amb un somriure: “Però tu saps que una òpera no s’acaba fins que mor la soprano. Així que encara ens queda un acte”. I com a espectador aplaudeixes la força de l’òpera que acabes de veure però ho fas amb el cor encongit.